El passat 5 d’abril l’Assemblea Nacional Catalana va aprovar el seu full de ruta 2014-2015 i també va decidir el format del que pot ser la Diada més massiva de la història. Després del no massiu a la consulta etzibat pel Congrés de Diputats pocs dies després, potser és oportú que fem una reflexió sobre la correlació de forces que es dibuixa a partir d’ara.
El full de ruta de l’ANC preveu dues vies diferents per a arribar al mateix punt, que és la declaració unilateral d’independència. En la via A, es considera que el 9 de novembre es podrà fer la consulta i es dóna per descomptat que el resultat serà favorable a l’estat independent. En aquest escenari, l’ANC preveu l’inici d’un procés de negociació previ a la DUI, amb el benentès que si la negociació no és possible “la Declaració s’haurà de produir igualment”. En la via B, es considera que la consulta no es podrà fer i es proposa la convocatòria d’eleccions anticipades de caràcter plebiscitari. Aquí l’ANC s’ofereix a empènyer “la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament”.
Després del no del Congrés, la via més probable és sens dubte la B. Però fins i tot en aquest escenari es plantegen alguns dubtes. Si l’ANC no ha estat capaç d’obtenir la constitució d’una candidatura unitària independentista en unes eleccions tan inofensives com les europees del 25 de maig, es fa difícil preveure que ho pugui aconseguir per a unes hipotètiques eleccions plebiscitàries. D’altra banda, també es planteja la qüestió de qui seran els “partits i forces socials que proposin la declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament”. No sembla que el gruix d’UDC ni un cert sector de CDC es puguin incloure en aquest grup i tampoc no és evident que ICV-EUiA estigui disposada a pujar en bloc en aquest carro.
Però fins i tot si la DUI tingués garantits 90 vots o més al Parlament, encara quedaria la qüestió del reconeixement internacional. El full de ruta de l’ANC parteix de la idea que si la voluntat de constituir un nou estat és rotunda la comunitat internacional no podrà deixar de reconèixer aquest nou estat. I aquí és on l’ANC ha de fer un exercici de voluntarisme, perquè la veritat és que la història és plena de contraexemples: sense un o més padrins internacionals, amb la voluntat popular no sempre n’hi ha prou.
Per no cansar el lector (ni la lectora) amb casos recòndits com el de la República Popular d’Ucraïna Occidental (un invent de 1918 que, si hagués reeixit, hauria estalviat molts disgustos), potser només cal donar una ullada a la història de Catalunya.
Una de les coses que sorprèn del full de ruta de l’ANC és la tria de les dates: tot passa per Sant Jordi (l’aprovació de la DUI) o en un 11 de setembre (la gran mobilització pro consulta i l’aprovació de la Constitució del nou estat català) i no es preveu res per a la diada de Corpus ni per al 16 de gener, dues dates vinculades a la Guerra dels Segadors. Potser l’ANC considera que no és bo emmirallar-se en aquest episodi? Després del Corpus de Sang, Pau Claris va proclamar la República Catalana el 16 de gener de 1641, però de seguida es va veure que Catalunya tota sola no podia oposar-se a Felip IV i per això es va pactar una aliança amb França. Certament, en plena celebració del Tricentenari no és oportú recordar que l’any 1641 els catalans van lliurar voluntàriament el país a un rei de la casa de... Borbó! En altres paraules, per més carregats de raons que estiguessin, els catalans de l’època no tenien res a fer sense un padrí internacional. (En aquest cas, és evident que el padrí no va funcionar com s’esperava.) I ja que parlem del Tricentenari, a la Guerra de Successió va passar tres quarts del mateix. Sense l’ajut anglès, el partit austriacista català no hauria tingut cap possibilitat de capgirar les coses a favor de l’arxiduc Carles. Fins i tot quan el juliol de 1713 la Junta de Braços va decidir resistir el setge no ho va fer pensant en les possibilitats reals de Barcelona sinó més aviat esperant que els aliats vinguessin a rescatar-la. (Aquí el padrí anglès també va fallar, però la lliçó segueix essent certa.) La pregunta que cal fer-se ara, doncs, és aquesta: constatada un cop més la posició d’Espanya, i suposant que el sí-sí s’imposarà (s’imposaria) el 9 de novembre, on és el padrí internacional que assistirà els catalans en l’hora de la seva declaració unilateral?
