Malgrat que els últims anys la por a la immigració ha estat irresponsablement utilitzada com a arma llancívola pel populisme de la dreta anticatalanista, amb prou bons rèdits electorals, en conjunt la societat catalana ha rebut sense conflictes el milió d'estrangers que en la dècada inicial d'aquest segle s'han instal·lat al país. I cal remarcar que, tot i la tradició d'acollida, no era una tasca òbvia ni fàcil, tant pel volum i la rapidesa amb què s'ha produït l'entrada massiva com per la diversitat d'orígens.
Ara, quan encara estem digerint el fenomen, de cop la crisi capgira el panorama. Abans de poder desplegar la nova llei d'acollida, aprovada el 2010 al Parlament, ja ha quedat obsoleta. De la nit al dia, la tendència canvia de signe, de manera que l'any passat Catalunya va perdre població per primer cop en molt temps, amb un saldo negatiu de 36.313 habitants. La xifra global per a Espanya va ser de 50.090 persones, cosa que suposa que la pèrdua catalana representa el 70%.
No només s'ha reduït l'arribada de persones, sinó que sobretot han augmentat molt les que marxen, tant antics immigrants com també, tot i que en menor grau, treballadors autòctons. El problema és que tant en un cas com en l'altre marxen els més capacitats, gent formada -sovint jove- que busca les oportunitats que aquí no té. Catalunya, doncs, està perdent talent. Com adverteixen els experts, el que cal ara és estudiar els destins i posar en marxa polítiques que facin possible més endavant el retorn dels que ara s'han vist empesos a emigrar.
La part positiva de tot plegat és que, el fet que els processos -la rebuda d'immigrants i l'enviament d'emigrants- s'estiguin produint quasi en paral·lel pot ser una oportunitat per millorar en tolerància i, per tant, per ajudar a desmuntar la demagògia racista. Els mateixos que aquí hauran de seguir convivint amb nouvinguts potser tindran fills, amics o parents a fora que seran percebuts com a immigrants.
