Opinió 05/09/2014

Charles Péguy

i
Narcís Comadira
3 min

Fa cent anys que va morir Charles Péguy, d’un tret de bala al front, prop de Villeroy, a 22 quilòmetres de París, just a l’inici de la Batalla del Marne, a la Primera Guerra Mundial. Molts dels seus companys van morir amb ell. Péguy era tinent reservista i en esclatar la guerra, a finals de juliol, es va incorporar al seu regiment, el 276è d’infanteria. Havia nascut a Orleans el gener de 1873. Tenia, per tant, 41 anys.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Péguy va ser tot un personatge. Socialista utòpic, menjacapellans i, després, un cop convertit, catòlic fervent, però catòlic a la seva manera: no va batejar els seus fills i les seves opinions teològiques eren dogmàticament incorrectes. Poeta, gran poeta, un dels millors poetes francesos del seu temps, pensador, activista cultural i ideològic, editor d’una revista, els Cahiers de la Quinzaine, on anava publicant les seves obres i les dels seus companys.

A França no és que sigui gaire ben considerat, tot i que té la seva obra publicada a La Pléiade. Els descreguts el consideren un catòlic tronat; els socialistes, un renegat; els catòlics, un creient suspecte. Va ser un dreyfusista convençut i, per tant, projueu; va lluitar apassionadament en la defensa de Dreyfus, al costat dels socialistes utòpics. Un cop acabat l’afer, però, quan les coses van tornar a la seva llera i el socialisme utòpic es va polititzar, Péguy se’n va desmarcar i va atacar cruelment Jaurès, tant que quan, just abans de la Guerra Gran, Jaurès va ser assassinat, Péguy va tenir remordiments pel seu atac, va creure, diuen, que la seva diatriba contra el polític podia tenir alguna cosa a veure amb l’assassinat. De fet, Péguy era una mica ingenu, cosa que és indispensable per ser un gran artista. I Péguy ho és.

A Catalunya, actualment, és molt poc conegut, per no dir gens. En la meva joventut escolta hi havia una certa presència del personatge, sobretot a través dels deixebles de Raimon Galí, que l’admirava. De fet, no crec que es llegís gaire la seva poesia. Recordo, als meus inconsistents disset anys, haver intentat llegir L’argent, l’assaig que Galí recomanava als seus deixebles més fidels. Es tracta d’un llibre interessantíssim. Péguy hi fa un elogi de l’ensenyament públic francès, al qual ell ho deu tot -Péguy era molt pobre- i hi parla en contra de la primacia del diner especulatiu en la vida del seu temps. D’aquí el seu títol.

Aquests dies, amb tot això de l’afer Pujol, que també llavors llegia Péguy i pertanyia al cercle de Raimon Galí, he recordat aquest assaig del poeta contra el diner cobdiciós, i no he pogut fer altra cosa que somriure amb tristesa. Où sont, où sont les neiges d’antan? Sí, Péguy va ser llegit. Pasqual Maragall suposo que també n’havia llegit alguna cosa perquè un dia, en una celebració, jo vaig citar el poeta i després, sortint, em va dir “Mira que citar Péguy, ja són ganes...”, com si hagués citat el dimoni. Ara ja no crec que el citi ningú i segurament ningú no se’l llegeix. I com que no n’hi ha cap traducció i ja ningú no llegeix francès, doncs el pobre Péguy està del tot oblidat.

La seva literatura és prodigiosa. La prosa, que ell considerava en segon lloc després de la poesia, però que defensava ardentment -parlava de “ la probité de la prose ”- la cultivava als assaigs. L’argent, Clio, Note conjointe sur M. Descartes, Notre jeunesse, etc., són proses ondulants, recurrents, en les quals la seva experiència es trena amb la història del seu temps i amb les seves idees. Péguy és un grafòman, escriu i escriu i dóna voltes. És desordenat, prolix, però escriu una prosa ardent que t’arrossega, encara que les seves idees puguin no interessar-te. La seva poesia és del mateix estil, però controlada per una forma més estricta. A vegades escriu en allò que ell en diu “prosa musical”; d’altres, en uns alexandrins perfectes, amb rima. Aquests poemes en alexandrins són el millor de la seva poesia, sens dubte. I sobretot un poema, el que segons ell era el seu millor poema, amb la qual cosa hi estic plenament d’acord. Es tracta de Présentation de la Beauce a Notre Dame de Chartres. Un llarg i sentit poema que va avançant de quartet en quartet, a vegades canviant només unes paraules i repetint les altres. Així va modificant el sentit, va teixint el poema. No pas en va, d’aquests poemes en vers tradicional, en diu tapisseries.

De fet, de Péguy, ben llegit, sense prejudicis, en podríem treure moltes coses profitoses. En aquest centenari de la seva mort, el recordo i l’homenatjo.

stats