Publicitat
Publicitat

Cirurgians, rebosts i escoles

Aquest febrer es compleixen cent anys de la mort de Joaquín Costa, un dels intel·lectuals aragonesos més destacats de tots els temps, la influència del qual fou prou important a la Catalunya de la seva època i encara més entre els krausistes, liberals i republicans espanyols. Costa morí al poble de Graus, on la seva família de camperols pobres es traslladà quan ell era petit des de Montsó, el lloc on va nàixer el 1846. A Graus retornà sempre i s'hi refugià durant els darrers anys, amargat i fastiguejat a conseqüència de la distròfia que patia i també a causa de les circumstàncies crítiques i desencisades per les quals passava Espanya, no gaire allunyades de les actuals.

La notícia de la seva mort -el 8 de febrer del 1911- sortí a la primera plana de tots els diaris de l'Estat. La premsa conservadora, que li havia negat el pa i la sal, també el lloava en unes necrològiques d'allò més tòpiques. Tant és així que el setmanari satíric La Campana de Gràcia (19/2/1911), a la portada, sota la referència "L'enterro del gran aragonès", oferí una il·lustració del fèretre de Costa i de la conversa d'una mena de municipals que el contemplen: "Saps per què l'enlairen tant, ara, a aquest home?" "Sí, perquè ja és mort".

Costa fou una personalitat controvertida, un gran desconegut, segons la biografia de G.J.G. Cheyne que acaba de sortir, editada per Ariel. Malgrat els llibres i els nombrosos articles i discursos com a activista republicà, han estat dues frases extretes de les seves obres les que li han servit de tarja de presentació. Em refereixo, en primer lloc, a la necessitat de trobar " un cirujano de hierro ". Un cirurgià de ferro que pogués redreçar Espanya. I, en segon lloc, a la idea regeneracionista de " doble llave al sepulcro del Cid, despensa y escuela ". En efecte, calia deixar-se de discursos sobre les glòries estantisses i posar esment en el rebost i l'escola dels ciutadans.

Pel que fa a la demanda del cirurgià de ferro, que tant Primo de Rivera com el mateix Franco es prengueren com una mena de premonició referida a les seves persones, jo no la interpreto com el desig de restablir una mena de despotisme il·lustrat, segons el que alguns insinuen, sinó com la necessitat de trobar líders amb idees prou clares, capaços d'aplicar el bisturí on calgui sense vacil·lacions ni contemplacions, peti qui peti, per netejar el país dels seus càncers més notables: corrupció i injustícia, que Costa identificava amb el caciquisme. Em penso que des d'aquest punt de vista, la seva demanda és actual i serien moltes les persones que hi estarien d'acord. Com a mostra, el botó ben proper del cas del Palau i el tractament donat al senyor Millet, considerat una vergonya per molts ciutadans.

Pel que fa al segon desig de Costa, "rebost i escola", confesso que durant molt de temps el vaig fer meu, considerava que el problema d'Espanya, a la cua d'Europa, només se solucionaria amb un ensenyament de qualitat, igualitari i obligatori, condició indispensable per al canvi social que ens havia de portar la democràcia. L'educació em semblava tan fonamental com el rebost, o més.

Entenc per educació una formació integral de l'individu que el capaciti per a l'exercici de la llibertat que atorga el coneixement dels deures i els drets. A hores d'ara, qualsevol pot constatar que estava equivocada. El rebost, la renda per càpita, ha millorat en comparació amb l'època de la dictadura, però no ha anat de bracet de més i millor educació. És cert que l'analfabetisme sembla eradicat i que l'ensenyament és obligatori fins als setze anys, però no em refereixo a això, ni tampoc a la instrucció mínima que es necessita per tenir un graduat escolar.

No em refereixo a la instrucció sinó a l'educació, a la formació integral de les persones, a la seva capacitació per desenvolupar-se com a tals, cosa que té a veure amb uns coneixements bàsics apresos en ciències o humanitats, certament, però també amb l'exercici de la responsabilitat que implica, per exemple, no conduir begut, no clavar un ganivet a la dona perquè no accepta la superioritat masculina o saber discernir entre un programa de teleporqueria i un altre que no ho és i optar per aquest. La societat del benestar, que encara és la nostra, ha afavorit l'adquisició de béns materials per sobre dels considerats espirituals, ha multiplicat el consumisme i ens ha fet captius de marques, modes i tendències.

L'eslògan de Costa, "rebost i escola", imprescindible per al progrés, s'ha encongit i ha quedat reduït al rebost. Tot i la crisi, la fam s'ha apaivagat. Carpanta ha passat a la història. Amb l'estómac ple, la manca d'escola no ha tingut importància. El desastre nacional de l'ensenyament, els mals resultats dels estudiants, que ens situen a la cua d'Europa, no sembla que preocupin gaire als ciutadans. Tampoc als nostres governants, incapaços d'arribar en tots aquests anys a un pacte d'estat sobre educació, més interessats, em sembla i voldria equivocar-me, a crear consumidors dependents que no ciutadans lliures.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT