Que un català parli en la seva llengua quan va pel món es veu que encara és notícia. Que sigui Guardiola no ho hauria de ser, perquè fa temps que a fora de casa respon en català, castellà i quan convé en anglès, amb naturalitat i educació. Com ho va fer ahir a Zuric. De seguida hi havia una allau de crítiques a l'entrenador blaugrana per haver dit "el guanyador de la pilota d'or és...", i alhora es produïa la típica reacció masoquista d'entretenir-nos a buscar aquestes mostres d'intolerància cap a la nostra llengua i els intents de linxament d'un dels esportistes amb més autoritat moral del planeta, una autoritat infinita si la comparem amb la del que van elegir millor entrenador del món. Jo celebro el gest del Pep, n'estic satisfet, i no vull que m'ho amarguin les crítiques. És un petit pas més d'internacionalització del català, i aquestes coses com més naturals i eficaces siguin millor. I com més cops es repeteixin, encara millor. Quan Guardiola va començar a fer servir el català en camps de tot Espanya per als mitjans d'aquí, hi va haver intents de crear polèmica, però s'ha imposat el fet i ja no hi ha marxa enrere. Necessitem més tardes de glòria com les d'ahir. Ens queda tanta feina a conquerir podis i micròfons mundials per expressar-nos clar i català que no ens queda temps per lamentar-nos dels que no ens voldran entendre mai, encara que hi afegim versió castellana i anglesa al costat.
