Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Comparativa de gèneres

El meu record del 23-F és el d'una profitosa lliçó sobre gèneres de ficció comparats: i no a càrrec de cap mestre, sinó de la televisió, perquè després diguin que no educa.

El cas és que jo aleshores tenia vuit anys (hi ha un espanta-sogres de premi per al lector perspicaç que endevini quants en tinc ara) i el que van fer aquella tarda a l'escola va ser enviar-nos cap a casa de seguida que es va conèixer la notícia, em sembla recordar que amb la indicació expressa que anéssim directes a les nostres llars i no ens entretinguéssim jugant pel carrer. Així ho vam fer, sens dubte suggestionats per la inquietud que percebíem entre els mestres, una inquietud que d'altra banda, una vegada a casa, vam comprovar que també es feia notar entre els pares: i amb això no vull dir que tots els adults fossin herois de la resistència, com de vegades es desprèn d'algunes evocacions d'aquell dia, sinó senzillament que hi havia a l'atmosfera una alerta, una tensió, que resultava notòria fins i tot per als infants de vuit anys.

La bona qüestió, però, va ser que, amb els estudis de RTVE presos per la Brunete (que ja en aquell temps devia voler ser mediàtica), van suspendre les emissions de la tele i en el seu lloc van deixar posada una pel·lícula de farciment, que no va ser altra que L'admiració de Brooklyn ( The kid from Brooklyn , en versió original), amb el gran Danny Kaye de protagonista. Contava la història d'un jove lleter que, per coses de la vida, acabava convertit en púgil, i, tot i no tenir ni idea de boxa, anava guanyant els combats que li posaven al davant. Eren memorables les escenes en què el lleter anava repartint llenya als seus contrincants tot movent cames i punys al ritme d' El Danubi Blau de Johann Strauss. Es tractava d'una típica comèdia dels anys daurats de Hollywood, inevitablement blanca i amable, una mica tontaina si volen, però tanmateix impecable i deliciosa. A mi em va encantar, i vaig estar content d'haver arribat a temps de veure aquella pel·li tan divertida. Encara que els grans estiguessin una mica estranys.

Després vaig entendre que, mentre Danny Kaye ballava damunt el ring a ritme de vals, al Congrés dels Diputats ho feien al compàs dels trets al sostre i la tonada del " Todo el mundo al suelo ". El contrast entre l'elegància del vaporós cinema americà dels anys quaranta, que intentava sobreposar-se a una guerra, i la barroeria de la gesta de Tejero i companyia, que en glorificava una altra, era massa bèstia. El mateix dia que la gent de la meva edat gaudíem d'una bona comèdia lleugera, vèiem arrencar també un altre tipus de representació, que va assolir la seva màxima expressió amb la Loapa. Com prou s'han encarregat de repetir aquests dies tot de prohoms que ho van viure de prop, en aquells dies es va cimentar un procés irreversible. A ells els agrada dir-ne democràcia, però una democràcia en què, trenta anys després!, encara es tanquen televisions i s'il·legalitzen partits per la cara només pot pertànyer al gènere, tan hispànic, de l'esperpent.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT