En el meu últim article publicat a l’ARA, “Fallida moral global” (13/08/2014), anunciava unes línies generals d’hipotètica solució per al conflicte àrabo-israelià. Aquestes solucions es basen en la premissa de l’anomenada solució de l’estat únic. Actualment, les negociacions de pau es realitzen segons el criteri dels dos estats, és a dir, la creació de dos estats quasi antagònics en l’antic mandat britànic de Palestina, l’un jueu i l’altre àrab. Aquesta era la solució proposada per les Nacions Unides el 1948. La part jueva la va acceptar i va crear el seu estat, Israel, mentre que la part àrab la va rebutjar i va propiciar que els estats àrabs veïns declaressin la guerra al nou estat jueu.
La majoria dels analistes han constatat la inviabilitat de la solució dels dos estats en la recent guerra de Gaza. No és sorprenent que es tornin a considerar solucions que s’havien descartat. Una és la de convertir Israel en l’estat tant d’àrabs com de jueus. Aquesta proposta obre la porta a unes noves incerteses, i a uns nous reptes. El marc per a l’estat únic ja existeix: la major part de l’antic mandat britànic de Palestina, amb l’excepció de Gaza i algunes àrees de Cisjordània, està majoritàriament sota sobirania israeliana. Mathias Mossberg, exambaixador suec, proposa la superació de la sobirania territorial i l’adopció d’un estat amb una doble sobirania, l’una jueva i l’altra àrab. La proposta no està exempta de complexitats, ja que el pla preveu que els ciutadans, amb plens drets sense consideració de la pertinença ètnica, tindrien llibertat d’elecció de la sobirania a la qual volen pertànyer, i s’establiria una duplicitat absoluta d’administracions. Una variant més pràctica d’aquesta proposta podria ser l’adopció d’un model federal de cantons, a la suïssa. Cada cantó podria decidir si vol ser de sobirania àrab o de sobirania jueva. Un govern confederal reuniria les autoritats jueves i àrabs en un govern conjunt col·legiat. ¿Aquest estat únic per a àrabs i jueus serien les “concessions mútues” que el sionisme revisionista de Ze’ev Jabotinsky va imaginar per al futur i definitiu Estat d’Israel?
El fracàs de la solució dels dos estats no és l’únic element de pes en la via cap a un estat únic. Recentment, l’economista americà David P. Goldman indicava que la natalitat àrab està en declivi, mentre que la natalitat jueva a Israel no solament es manté estable, sinó que augmenta. El 2011 la natalitat àrab a Cisjordània era del 3,05, mentre que la d’aquest any és ja del 2,83. Aquest declivi de la natalitat afecta globalment tot el món àrab i l’Iran. Per contra, la natalitat israeliana jueva es manté al 3,09. Amb l’envelliment de la població àrab de Cisjordània, la baixa natalitat -que coincideix amb un major accés a estudis superiors de les dones àrabs- i l’emigració, la periodista americano-israeliana Caroline Glick afirma al seu llibre The Israeli Solution que la població jueva dels assentaments podria ser majoritària a Cisjordània el 2035. Els canvis demogràfics podrien causar que Cisjordània acabés sent absorbida per un Estat d’Israel que, en qualsevol cas, hauria de sotmetre’s a una important reforma política i constitucional per dotar de sobirania el col·lectiu àrab dins un nou estat únic sorgit de la transformació de l’Estat d’Israel.
La idea d’un estat únic no és nova. El filòsof austroisraelià Martin Buber va ser un defensor de la idea d’un estat binacional que agrupés tant jueus com àrabs. Buber, que havia estat l’editor del setmanari sionista més influent durant el decenni de 1920, va convertir-se en una veu crítica amb el sionisme, la divisió de Palestina forçada per britànics i les Nacions Unides, i la creació d’un estat exclusivament jueu. Per la seva banda, l’historiador britànic Tony Judt, que en la seva joventut va ser un fervorós sionista que va arribar a ser voluntari a la Tzahal, les forces de defensa d’Israel, va evolucionar en una crítica molt penetrant contra l’Estat d’Israel. Amb el temps, es va convertir en un advocat de la solució binacional i va passar a considerar Israel -com tot estat nació- un anacronisme. L’estat únic de Judt havia de ser tant per a jueus com per a àrabs, i suposa renunciar a tota identitat nacional i abraçar una mena de cosmopolitisme neutre i secular.
La voluntat de Martin Buber d’avançar vers un Estat binacional federat amb els estats àrabs veïns, i la severa crítica de Tony Judt contra el sionisme i l’Estat d’Israel no neguen en cap moment el dret del poble jueu a determinar el seu destí nacional i establir-se a les seves antigues terres dels regnes de Judà i Israel. Ben al contrari, són drets acceptats, inalienables. La divergència amb el sionisme i l’Estat d’Israel rau en la forma de materialitzar aquest objectiu, i la voluntat tant de Buber com de Judt de mantenir la figura històrica del jueu dèbil. Aquesta visió crítica i alternativa del sionisme i de l’Estat d’Israel són antitètiques a l’exèrcit d’opinòlatres i vells antisemites occidentals que articulen la seva crítica en la premissa que tant l’Estat d’Israel com la presència jueva al llevant mediterrani haurien de desaparèixer. En aquesta categoria caldria incloure-hi també aquells jueus imbuïts d’autoodi i de militàncies antisionistes més que dubtoses, com el periodista americà Max Blumenthal, que solament fan valer la seva condició jueva per reivindicar la desaparició d’Israel i el poble jueu del llevant mediterrani.
La viabilitat d’un nou Estat d’Israel només es pot basar en les concessions mútues, començant per l’acceptació àrab de la presència jueva al llevant mediterrani, i el reconeixement jueu de la sobirania àrab dins el nou estat, que no ha de ser necessàriament neutre, ni secular, ni cosmopolita. Tant jueus com àrabs poden aprendre molt de les fructíferes i certament fluïdes relacions que van tenir en el passat. En aquest Israel refundat, la sobirania jueva en podria sortir molt beneficiada, en un nou escenari de política pragmàtica i de lideratge mundial reforçat. Es conqueriria la pau, es podria neutralitzar part del potencial antisemita d’Occident i s’albiraria un futur mutu per als dos col·lectius en la mateixa terra.
