Publicitat
Publicitat

Conflicte de memòria

La memòria és patrimoni col·lectiu: tothom hauria de ser capaç de sentir-se hereu d'un passat comú per remot que sigui. El problema és que la memòria té significat i, en aquest sentit, ni és unànime ni acostuma a ser còmoda. Estem en un rebombori de memòries discutides. Constatar-ho és com posar un mirall davant el rostre de la societat. En primer lloc hi ha el tancament del Memorial Democràtic, un fet greu en si mateix. El petit museu estava instal·lat a la Via Laietana, en el sinistre edifici que havia estat la comissaria per antonomàsia: "Laietana", hom deia, sense precisar més. Es veu que l'edifici no estava prou condicionat, que l'Ajuntament de Barcelona havia advertit de les deficiències i que s'hi posarà remei.

És això o hi ha alguna cosa més? Els països que han superat una dictadura o que han viscut períodes especialment negres acostumen a erigir memorials per tal que no se'n perdi ni la cicatriu ni la sentida. Tenia pendent la visita al Memorial Democràtic, de manera que no puc jutjar la qualitat de l'exhibició. Tot sembla que s'ha muntat amb una sabata i una espardenya (l'anterior govern tenia tendència a la precipitació), però tot i això hem de reclamar que es reobri i que s'hi treballi. I sobretot que sigui un memorial ecumènic, perquè malgrat que no tothom va tenir un mateix protagonisme en la recuperació de la democràcia, és evident que els honors s'han de repartir sense exclusions. La democràcia no va ser només una qüestió de lluita obrera, o de lluita estudiantil, o de joves marxistes, o de tots junts, malgrat el pes indubtable que hi van tenir.

I ho dic pel caire d'una altra disputa, que s'ha generat entorn de la reposició de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, un projecte al qual l'Ajuntament de Barcelona va fer mala cara durant anys, cosa que no ha impedit que ara l'alcalde Hereu l'inaugurés. La iniciativa de restaurar el que havia fet aterrar un altre dictador, Primo de Rivera, va ser ciutadana: per això existeix la societat civil, per marcar fites. Tanmateix, a la Casa Gran les columnes li feien un xic de nosa i no sabia què fer-ne per treure-les literalment del mig, malgrat que no molesten gens la vista. L'Ajuntament, però, les volia posadetes de costat, cosa que vulnera la voluntat de Puig i Cadalfach, que sabia el que es feia perquè era qui estava ordenant tot el conjunt.

El tema, però, s'està avaluant des de la distància glacial del progressisme de disseny. Les columnes, diuen, pertanyen a una altra època: ara ja no es fan coses així. Però és que tot Montjuïc és d'aquella altra època! Tot Montjuïc és embafador com un pastís de nata, si tenim en compte que simultàniament Mies van der Rohe hi estava posant el seu translúcid pavelló. Ara, mentre llegia les elegants diatribes, llegia que veus similars advoquen per recuperar el monument a la República -el popular llapis- tal com era. Resulta que són d'èpoques semblants! És clar, la República cola millor que no pas les quatre barres, en la sensibilitat de segons qui. Per acabar-ho d'adobar, passo pel Born per xerrar amb aquest autèntic geni de la reconstrucció urbana que és l'Albert García Espuche. Dic reconstrucció urbana perquè l'home fa anys que posa negre sobre blanc la cartografia humana i material de la Barcelona del 1700, que és precisament la que està conservada sota la carcassa del Born en les famoses ruïnes. La ciutat que va fer aterrar Felip V, el primer Borbó, per tal que les bales de canó de la Ciutadella poguessin arribar sense entrebancs al cor de la ciutat vençuda. Aquest simbolisme és encara més irritant que no pas les columnes, però m'hi jugo un pèsol que els mateixos que creuen que són "pedres catalanetes" corren a la zona zero quan van a Nova York, perquè destruir ciutats i que els habitants les refacin és una història universal, com universals són les ruïnes del Born. Per cert, no dic a qui pertany l'expressió que va entre cometes perquè acaba de rebre un Premi Nacional -euros ben catalanets!- i no li vull fer un lleig.

Garcia Espuche ens està revifant una Barcelona potent, viva, mercantil, gairebé democràtica, que desconeixíem per dues conspiracions concurrents. Els espanyols sostenen que van haver de venir a modernitzar-nos a través de les estructures castellanes, i els catalans sempre van considerar que allò era el període de la decadència. Total, ningú mirava. García Espuche agafa la ploma i em dibuixa, a les estovalles de paper del bar, el passeig del Born com a plaça major de Barcelona, una ciutat que s'organitza per a la feina i per al gaudi, i en resulta un món meravellós que ens explicarà quan el Memorial del Born obri portes, no se sap quan. Tot està ple de bastides, i està clar que aquest projecte no ha estat mai el favorit de l'Ajuntament.

Molesta la memòria de la catalanitat? Del catalanisme? Orwell va deixar escrit que qui controla el present, controla el passat; i qui controla el passat, controla el futur. Ara ja podem reflexionar sobre qui som, d'on venim i cap on anem.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT