És mitjanit quan el tertulià es desperta angoixat perquè té visita. Un fantasma és als peus de llit. “Qui ets?”, li pregunta el tertulià. “Sóc el fantasma de l’Onze de Setembre del passat”. L’agafa de la mà i se l’emporta. I heus aquí que el tertulià es veu a ell mateix, l’Onze de Setembre del 2000, prenent el sol a la platja.
El tertulià plora, però no té temps de gaire cosa més perquè un altre fantasma el ve a buscar. “Sóc el fantasma de l’Onze de Setembre del present”. El tertulià es veu a ell mateix fent la Via Catalana, agafat de mans desconegudes, i l’any següent vestit de vermell amb la dona i els nens a la plaça Francesc Macià. I dient: “Mai més, ho sents? Mai més! L’any que ve ens en anem de pont. Ja n’estic fart de manis, de DUIS i de tot plegat. N’estic fart de blocar gent a Twitter i d’inspeccions d’Hisenda. S’ha acabat. És l’últim any”.
Llavors, apareix un altre fantasma. “Jo sóc el fantasma de l’Onze de Setembre del futur”, li anuncia. I vet aquí que el tertulià veu l’Onze de Setembre del 2015. Hi ha quatre gats. Hi ha tan poca gent congregada que allò sembla un acte de Societat Civil Catalana. “On és tothom?”, pregunta el tertulià. “S’han quedat a casa...”, li diu el fantasma. “I per què?”, pregunta ell. “Per culpa teva. Tu vas dir a la tele que era l’últim any que anaves a cap mani independentista. I la gent t’ha fet cas...” Al costat, una locutora de TeleMadrid fa la crònica en directe: “Como ven, ha bajado el soufflé ”.
El fantasma se’l mira. “Encara pots arreglar-ho”, li xiuxiueja. “Sí! Sí! Sí! Juro que em manifestaré fins al dia de la meva mort”, ploriqueja el tertulià. “Sempre, sempre, sempre fent manis, cada any més difícil, cada any més estressant, i passaré el testimoni als meus fills, i si la independència no arriba mai, seguiré manifestant-me. Estic condemnat a manifestar-me eternament. Tot perquè no baixi el suflé...”
