La campanya de por endegada per Madrid no ha fet sinó començar. Brussel·les, per lògica comoditat, la deixa fluir. Per tant, cal blindar-se i ser prou intel·ligents, com ho hem estat fins ara, per anar desmuntant falsos arguments que aniran apareixent -i que seran cada cop més fiblants-. Hem de practicar un comportament que sigui pedagògic per a la població i, alhora, útil a nivell internacional. Al meu entendre, aquest comportament passa per dos eixos fonamentals: radicalitat democràtica i tranquil·litat social. Si aquests dos principis es compleixen, la batalla està guanyada.
Radicalitat democràtica. Atenció a com ha anat evolucionant l'actitud de la premsa estrangera. Sobretot l'anglosaxona. Jo mai he dubtat del seu comportament arribat el moment en què el poble català es defineixi. És cert que els Estats Units i la Gran Bretanya són països amb una doctrina internacional molt particular -i que s'ha demostrat l'única vàlida: la dels interessos-. Com a tots, el que menys els interessa és una Europa bellugadissa des del punt de vista geopolític. Però no hi ha dubtes que respectaran les demandes democràtiques catalanes sense recança -de fet, només cal observar els advertiments que, periòdicament, llança cap a Espanya el primer ministre Cameron.
Fa uns mesos, els articles de The Economist es mostraven escèptics pel que fa a les demandes d'independència. Deien que tot això estava molt bé, però que calia veure què en pensava la majoria de catalans. Arran de la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012 la visió ha evolucionat. Cal atribuir-ho a les evidències: una massiva resposta cívica al carrer i el comportament d'un govern i d'uns socis parlamentaris que s'allunyen de l'estètica reivindicativa bananera amb què tothom associa els hispans. Ho podem comprovar al titular del darrer article que sobre Catalunya ha publicat The Economist (els titulars en aquest setmanari són importantíssims): " Nothing to lose but their chains. Pressure for a referendum keeps growing " [Només poden perdre les cadenes. La pressió per fer un referèndum augmenta]. Lluitar fins al final per un referèndum és la millor carta que podem tenir a nivell internacional. ¿Qui pot deixar de rebre el president de la Generalitat si l'única cosa que es pretén és organitzar una consulta per saber què volen els catalans?
Tranquil·litat social. Fa uns mesos, Nissan va decidir fabricar una nova furgoneta a Catalunya. El Govern va aprofitar l'ocasió per llançar un missatge, al meu entendre, incomplet: "Com es veu, el Govern també treballa pel dia a dia i pel progrés del país". Crec que hi havia una part més transcendental que no es va fer prou explícita: "Com es pot comprovar, el nostre procés no causa temors a les multinacionals". Ara, amb les dades a la mà, es confirma que les inversions estrangeres han augmentat sensiblement. I això és una bona notícia, però que no hauria de sorprendre. Els que hem estat en multinacionals sabem que són com són, i arriben on arriben, perquè, malgrat de tot el que se les vulgui acusar, són disciplinades i, un cop fixades les regles, són molt obedients amb el poder. ¿Saben per què una multinacional que a Suïssa no s'atreveix a tirar un paper a terra, per contra, contamina un riu a Cambodja? Doncs perquè a Suïssa està prohibit tirar papers a terra i a Cambodja no està prohibit contaminar rius, per ara.
La pedagogia sobre com esquivar la por econòmica generada pels polítics de Madrid i els mitjans de comunicació espanyols (tots, els de dretes i els que han anat disfressats de progres els darrers trenta anys) ha de ser molt explícita i basada en dades i fets. I mai s'han de generar tensions socials a causa d'aquest procés. Els aldarulls els hem de deixar en mans dels contraris al referèndum. Cap multinacional deixarà d'invertir a Catalunya pel fet que esdevinguem independents. Si no hi ha altercats, esclar. Sempre he mantingut que tant de bo Catalunya estigués farcida de multinacionals no espanyoles, ni catalanes. Tot seria més fàcil. Són asèptiques. Aquestes sí que no tenen ideologia. No com algunes de les d'aquí que es delaten. I evidencien gràcies a haver crescut en el passat -aquestes que amenacem amb grans trasllats quan, de fet, ja es van traslladar fa temps.
No es tracta de no tenir por -només els inconscients no tenen por-. Però es pot explicar la realitat de manera seriosa, per tal que tots adquirim aquell coratge tranquil i necessari que tant bé va definir el president Frank Delano Roosevelt: "Coratge no és l'absència de por, sinó el convenciment que hi ha coses més importants que la por".
