Des de principis de la dècada dels noranta que no havia estat a Roma. Llavors anava sovint a Itàlia amb Pep Sanleón, pintor que hi exposava sovint en galeries modestes (ja li he fotut el dia). Eren viatges en què la diversió amb els seus amics i col·legues tenia més presència que el fet artístic (una altra punyalada). A més, hi anàvem en cotxe i sempre ens aturàvem a Montecarlo, per fer-nos un Martini al mític Hotel París, a la vora del casino.
No recordava que Roma estiguera tan escassament il·luminada. Com que tampoc hi havia anat mai en avió no coneixia l'aeroport de Fiumicino, vell i lleig comparat amb el nostre (no puc comparar-lo amb el de Castelló, encara no hi he volat), que és xicotet, reformat, acollidor i agraït: de seguida et vénen al pensament les presumptes comissions per les obres que contínuament s'hi fan. El tren que et transporta fins a Roma Termini també és vetust i fred. Catorze euros el bitllet sense dret a una manteta que et faça el trajecte més agradable. Aquí, des de l'estació d'Alfafar a València, que només són set minuts, arribes amb la sensació que en aquest curt espai de temps has passat de gener a juliol. Conclusió: l'administració italiana ha entès la crisi econòmica en tota la seua magnitud i ha pres tota mena de mesures.
Com que l'estada serà curta, de divendres a diumenge, trie l'hotel Ponte Sisto, un monestir reconvertit al barri Campo de' Fiori, prop del Trastevere, però a l'altra banda del riu. Fa fred i plou poc, però prou. Marxe de l'hotel. Just a la porta compre un paraigua per cinc euros a un paki que aguanta sencer el vent un parell d'hores. Potser el negoci és això, que en compres un altre. M'abrigue, creue el pont i me'n vaig a passejar pel Trastevere. Primer que res reserve una taula en un restaurant casolà que fa bona pinta. Taverna Della Scala, es diu. Són les quatre de la vesprada i li dic a la senyora que soparé a les set i mitja. Em respon que puc sopar a l'hora que em vinga de gust.
Més endavant em trobe amb una barberia que encara tallen els cabells amb tisora i pinta, tenen els rentacaps cap avant i els clients esperen el torn amb una animada tertúlia. M'hi acoste fins al vidre de la porta. Un dels dos barbers em fa un senyal perquè entre. Amb un somriure li mostre el rellotge, com si tinguera una cita inajornable. Em recorden les dues barberies que vaig conèixer de xiquet al meu poble, la de Benito i la del Gepa (mantenien una sana rivalitat fins que Benito va introduir, anys després, el tall a navalla). També m'embadaleixen les xarcuteries, no gaire grans, atapeïdes de productes excel·lents que et fan la boca aigua pel bon aspecte que tenen: sardina de bóta, ciccioli , salami, olives, llonganisses, pa...
Tot caminant mentre intente retrobar-me amb el Trastevere que recordava, ara entrant en una esglesieta, amb una vintena de fidels resant el rosari, ara observant una botiga de roba (totes amb els preus molt rebaixats), ensopegue amb un gran local que em crida l'atenció per la quantitat de gent que hi ha a la porta i una gran pancarta a la façana: "Cinema America Occupato". Hi entre. Al fons, a sota de la pantalla, hi ha una exposició sobre la història del cinema America. És bonic, però té el sostre esquerdat, humitat, goteres... tot i que les butaques, de vellut roig, semblen en bon estat.
Un grup de joves trafeguen d'ací cap allà. Ignore si viuen a la part de dalt, perquè no em deixen accedir-hi per compulsar la referència de qualitat de vida amb els nostres okupes. Per compensar-me em conviden a un col·loqui que tindrà lloc a les sis i mitja i al partit Inter-Roma de diumenge, que el projectaran en la gran pantalla del cine. Hi veig l'inici d'una gran amistat i els confesse que sóc periodista del rotatiu català ARA (els mostre el diari de divendres que porte doblat a la bossa). El fullegen, els agrada.
-Aleshores deu ser del Barça, no? -em pregunta un d'ells, amb barba poblada i rastes als cabells.
-Els de la secció d'esports em denigrarien, si no ho fora.
-Folleu-vos el Milan -diu un altre, entusiasta de la Roma.
-Ens excita més el Madrid.
Durant una estona la conversa gira al voltant del futbol. Són una mica estranys, aquests okupes. Però ja se sap que el futbol és l'activitat política menys esportiva.
(Diumenge que ve, la segona part).
