La crisi del cogombre, o la presumpta crisi, o la crisi del cogombre presumptament espanyol, exigeix un bon aliat per entendre'n la profunditat. Avui els recomano com a teràpia passar per la pàgina 39 i deixar que Juanjo Sáez ens inspiri. I un cop tinguem clar qui som i on anem, hauríem de començar a saber què coi mengem i de qui coi ens podem refiar. Per una banda tenim estudis a la carta que t'aconsellen o desaconsellen, alternativament, el consum d'oli, vi, pa i sucre. Un dia et diuen que et fan viure més i l'endemà que al final no. I per altra banda hi ha assumptes greus com les vaques boges o la grip A. M'inquieten els apocalíptics que s'imaginen un món teledirigit al servei d'interessos foscos, i per això trobo gravíssimes les alarmes que l'endemà resulten infundades, perquè els donen arguments. I us confesso, a l'espera de les vostres respostes constructives, que tinc molts dubtes sobre què podem fer els mitjans de comunicació. Sabem que parlar-ne és ser còmplices de l'alarmisme i que no fer-ho és córrer el risc de no informar en un tema delicat. Sabem que la nutrició i la seguretat alimentària són temes d'interès general, però també que la contradicció permanent genera un consumidor descregut. Mai havíem tingut accés a tanta informació i mai havíem estat més desconcertats a l'hora de decidir què ens empassem, a la taula i a les notícies.
