Vista de manera esquemàtica, la crisi que ens distreu presenta la següent ironia. Imagineu uns pares que deixen uns fills malcriats sols a casa i que, quan tornen al vespre, s'ho troben tot potes enlaire. Aquests nens van ser els bancs que, com Lehman Brothers, es van dedicar a inventar mil maneres d'empaquetar i vendre deute fet a la babalà. La seva caiguda, ara fa tres anys, va originar una crisi que ha acabat afectant, poc o molt, arreu. Aquí va volatilitzar el món de fantasia que era el totxo, un totxo que -ho afirmaven els experts- era científicament impossible que perdés valor. Bé, doncs ja van petant caixes i ajuntaments. És un inici.
Però parlava d'uns pares i d'una ironia. Els polítics que no van voler posat límits a la creativitat d'uns bancs malcriats van acabar sent uns mals pares, i això va quedar ben clar el 2008. Ara, però, arriba una segona crisi i la ironia és que aquesta l'han causada els pares quan intentaven posar ordre al desgavell. I el més curiós és que els responsables polítics van actuar correctament. Si la primera crisi va ser causada per l'avarícia, l'egoisme i la imprudència, la segona ho estat (en bona part) per la precaució, la sensatesa i la raó.
Ha passat que els governants van aplicar una lògica que se'n diu anticíclica (o keynesiana), és a dir, van abocar inversió pública per reactivar una activitat economia afeblida. Els diners necessaris, però, no eren propis sinó dels mercats i els mercats, arribats a un punt, han començat a dubtar de tot plegat. A tot plegat s'hi suma l'exigència luterana de reducció severa del dèficit.
Al final tenim tres crisis superposades: una d'econòmica, una d'institucional europea i una de pensament. I aquesta tercera és la més suggerent. Alguns economistes ja reconeixen que no tenim encara una teoria que ens permeti controlar i conduir l'economia. Ah no?
