Declinar en present
Ala meva orla de l'Autònoma hi surt, al costat de molts professionals que han excel·lit, en Francesc-Marc Álvaro. Ja en aquella època l'admirava. Intuïa que, algun dia, seria director d'un diari important. M'adonava que aquell company de curs havia devorat més llibres, als vint anys, dels que jo llegiria mai. Ho sabia tot. Especialment de política. Parlava de Prat de la Riba amb el mateix coneixement de causa que els companys de facultat discutíem si Julio Salinas podia jugar d'extrem. Vam anar intimant. Sobretot perquè vam ser els dos únics de tota la promoció que ens vam apuntar al seminari d'estudis periodístics de l'entusiasta professor Casasús. Cadascú triava un periodista català, del primer terç del segle XX, i aprofundia en la seva obra. Jo vaig escollir en Carles Soldevila, ell va tirar cap a articulistes de més influència política. Allà, vam estudiar el reporterisme de Josep Maria Planes, l'intel·lectual catalanista que va morir a la Rabassada pels trets d'un escamot de la FAI. Ara veig -amb il·lusió- que Francesc-Marc Álvaro, en el llibre que acaba de publicar, Entre la mentida i l'oblit , torna a parlar de la paradoxa de Planes, un mort que la memòria ha deixat en terreny de ningú. El llibre és un recull d'articles molt rumiats, publicats a Serra d'Or i a La Vanguardi a, on l'autor ens convida a debatre civilitzadament sobre la memòria col·lectiva, això que la marca periodística ha imposat com a memòria històrica sense adonar-se que la història és una cosa que ha de tendir a tenir una versió objectiva, i la memòria n'és una altra de singular, subjectiva i poc transferible. No hi pot haver, doncs, una memòria oficial. La citació inicial del llibre, d'Enzo Traverso, ho diu clarament: "La memòria es declina sempre en present".
Xocar amb el passat
Francesc-Marc Álvaro va saber, ja de gran, que el seu oncle va morir a Mauthausen. Tota la vida li havien explicat que s'havia quedat a l'exili, a França. L'autor va descobrir, en pell familiar, que la memòria és inexacta, parcial, fragmentària i, com diu ell mateix, "traïdorenca". Va adonar-se, aleshores, que la gent se sol fer trampa amb la memòria. Recorda allò que li convé, oblida el que li fa nosa i magnifica uns episodis o uns altres en funció de les seves necessitats psicològiques. Álvaro té raó, tothom tendeix a preservar la memòria segons la seva conveniència. A Espanya, però, no hi ha el debat serè, delicat, que veiem en altres països. Aquí tot plegat té un altre caire i, cada dissabte, veiem com, encara avui, uns i altres es tiren els morts pel cap amb Jordi González d'àrbitre, fent cara de moderador atònit. La memòria és un terreny minat. Han passat les dècades però no s'ha llimat prou la tendència a dividir la societat en bàndols. Mentre a arreu del món es treballa perquè el passat no sigui un element de distància sinó d'apropament, a Espanya s'ha aprofitat la memòria per perpetuar un enfrontament perillós.
Cal interrogar-se sobre el passat, i tant que sí. Però cal preguntar-se, sobretot, per què a Alemanya no queda ni una sola estàtua de Hitler i, en canvi, circulant per la Península, encara pots entrar en una ciutat, trobar una plaça dura amb un Franco petrificat a dalt del cavall, al damunt d'un pàrquing públic. Hem de denunciar, sobretot, que en un estat democràtic encara se subvencioni una fundació amb el nom d'un dictador. No és una qüestió econòmica, sinó de decència, d'ètica i de sentit comú. Una subvenció així no s'ha de concedir ni en temps de vaques grasses. Ni quan, abans de la crisi, hi havia diners per llançar-los per tot arreu.
