Publicitat
Publicitat

Deixa el banc i corre

hi ha amistats que te les trobes per camins insospitats. Vaig conéixer Pepe el del Popular a Mèxic, l'any 2006, concretament a Morelia. Vaig anar-hi acompanyant empresaris amics que provaven d'explorar les possibilitats de negocis en aquell país, quan encara era possible fer negocis.

A l'aeroport de Morelia (pam amunt pam avall com el pati de ma casa) ens esperava Mikalet, ja conegut pels lectors, soci de Pepe, que a Mèxic es feia dir, legalment, Roberto Gómez. Pepe el del Popular era un dels homes més buscats per la Interpol, exactament el sisè més buscat (ovació per a la Interpol, ja que Roberto Gómez feia vint anys que vivia amb normalitat a l'estat mexicà de Michoacán). Era i és un home tranquil i amable. A mi, mentre els altres intentaven traure rendiment al capital, em féu de guia, junt amb Mikalet, per la zona: Catedral, cases tradicionals, restaurants típics... Gràcies al seu coneixement de l'aeroport caòtic de Mèxic D.F. no perdérem l'enllaç a Madrid. Un viatge esplèndid. Agraït, Roberto.

Roberto Gómez, Pepe el del Popular, estava en cerca i captura per un presumpte desfalc al Banc Popular, a la dècada dels vuitanta. És clar que cap de nosaltres ho sabíem. Ni tan sols Mikalet, soci d'ell a Mèxic. Mesos després de tornar, Mikalet, que havia vingut per assumptes familiars, em va telefonar:

-Has vist el diari Levante ?

-L'he fullejat.

M'indicà una pàgina. Veig la foto d'un tal Pepe el del Popular. La cara em resulta familiar, li dic. I tant!, és el meu soci Roberto. Ell estava tan sorprès com jo. Quedem que en uns dies me'n farà cinc cèntims.

Un mes si fa no fa més tard em telefona: Roberto està a ma casa. Tot seguit acordàrem un encontre al Restaurant Carmina. Ens veiem, l'abrace, el felicite. Iniciat el dinar li comunique que la seua història m'interessa. Cal dir que Roberto, asturià, havia acudit a programes d'audiència de la televisió estatal. Abans de vindre estigué retingut quinze o vint dies en una presó atapeïda de narcos , que gràcies a la seua habilitat cuinant truita de creïlles el tractaren d'allò més bé (els narcos no l'havien provat mai i Pepe es va passar els vint dies fent truites com un boig, per salvar la pell).

A Pepe el van enxampar just quan demanava el visat per viatjar als Estat Units. Les noves tècniques de verificació de passaports el delataren. El Banc Popular l'acusava d'un desfalc, si mal no ho recorde, de sis mil milions de pessetes.

-Ferran, no me llevé ni un duro.

Mikalet ho va corroborar d'aquesta manera: "És impossible que fóra milionari; per culpa d'ell he treballat com un negre a Mèxic". Jo també n'estava convençut. Pots dur una vida discreta de xicotet empresari un any o dos, però tants anys sense caure en la temptació de tirar mà a la bossa i proporcionar-te una vida de luxe és impossible. La pregunta: per què el Banc Popular no va pressionar la policia perquè el detingueren? Gran misteri, que jo conec però no puc revelar. Pepe tenia un munt d'anècdotes. En contaré dues.

Una. L'únic que el va trobar fou Ruiz Mateos, per telèfon; disposat a pagar-li excel·lents advocats perquè declarara contra els directius del Banc (al fil de la qüestió, Pepe havia rebut el diploma al millor director del Popular el mateix any que va marxar).

Dues. Un dia, al poble on residia, l'avisen que acaben de ferir de bala un espanyol. Pepe va a veure'l. El ferit li lliura 5.000 dòlars. No es fia del personal que té al voltant. Pepe li pregunta el nom: Leopoldo Calvo Sotelo. ¿Com? El fill de... Sí. Pepe li torna els diners, telefona a l'ambaixada i quan arribaren va escampar el poll imitant el mític velocista Mariano Haro.

Hi ha moltes, moltes coses més, sobre el cas. Tantes, que li vaig aconsellar que no concedira més entrevistes a fi d'escriure un llibre. OK, em va dir. Ens vam trobar amb tres editors. Hi estaven interessats, s'ho van pensar, ho van refusar. Per tot el que jo sé hauria estat un llibre interessant, publicat alhora en català i castellà. Ja tenia pensat el títol: Deixa el banc i corre . Davant la impossibilitat de publicar-lo, li vaig proposar escriure'l i presentar-nos als directius del Banc amb l'original. Senyors, se'l llegeixen i si no els agrada el contingut pactem una quantitat raonable i l'amaguem al calaix. Pel meu treball, i per tot el que ell havia passat, ens mereixíem una compensació. Però Roberto Gómez no volgué; estava entestat a demostrar la seua innocència. Personalment, m'hauria encantat atracar un banc. Al cap i a la fi, ells, d'una manera o d'una altra, ho fan amb nosaltres cada dia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT