Publicitat

Del totxo a l'àvia

Acasa no acostumem a anar a restaurants famosos del país, però les circumstàncies ens porten a un restaurant estrellat . Demanem xampany d'aperitiu. Ens porten dues copes de cava ja emplenades (no el serveixen a la taula), per tant el meu estómac desconeix l'adulterador que li va provocar acidesa. Mentre ens pren nota la mestressa de la sala, els clients ens veiem sorpresos per un nen -deu ser el fill- que dóna la llauna. El menjar no val el que ens fan pagar. A França el restaurant no tindria cap estrella. Fa uns dies, de viatge per Europa, a l'habitació de l'hotel, vaig topar amb una guia titulada Grans taules del món . D'Espanya hi havia els de sempre. Mirant els preus orientatius d'aquella llista vaig observar que els restaurants espanyols eren, de mitjana, els més cars.

Seria ingenu pensar que el boom econòmic esbojarrat i sense sentit que ha modulat els nostres hàbits els darrers anys no ha afectat també la restauració. El mal gust d'aquests darrers temps ha estat fenomenal. Quan un es fa ric vol fer veure que entén de vins i de menjars. Però el paladar és com l'idioma matern: el que no has après de petit a casa difícilment ho dominaràs -Molière ja ens prevé d'aquest problema a El burgès gentilhome -. Vull dir que aquestes famílies que van al restaurant perquè a casa mai ha agradat cuinar, sempre tindran un paladar de ciment armat. Un país que gràcies al totxo ha fet el fatxenda a cop de cotxe car, no pot haver evitat fer-lo també als restaurants, on ha buscat més un parc temàtic que no pas una taula honesta i gastronòmicament remarcable. Ara tenim un territori empastifat de cuiners convençuts que amb tecnologia i química poden impressionar i dissimular. Però ni l'aparició de les pintures acríliques ha generat millors pintors, ni els processadors de text ajuden a fer millor literatura.

Com que aquesta demanda d'espectacle xaró algú l'havia de cobrir, han sorgit determinats cuiners estrella , les cabrioles dels quals l'opinió pública catalana aplaudeix esbalaïda. Una opinió que considera que la nostra restauració toca el cel perquè rep estrelles que expel·leix la Guia Michelin (que, a Espanya, només serveix per conèixer els números de telèfon dels hotels), o perquè ho diu una revista britànica (fet que no deixa de ser sorprenent, ja que seria com si el premi de millor fabricant d'òptica de precisió l'atorgués una revista del Marroc). Sovint ens preguntem qui són Moody's o S&P per qualificar el risc dels països, perquè el fet ens perjudica. Però ens inflem quan un muntatge mediàtic de quatre pretensiosos escampa una imbecil·litat tan grossa com dir quin és el millor restaurant del món. I el segon, i el tercer... (sobre el tema de jerarquies els recomano llegir les pàgines 522 i 523 del tercer volum de l'Obra completa de Josep Pla).

Doncs bé, ara que la festa s'ha acabat i els diners ja no corren, bona part d'aquests cuiners troben capades les seves possibilitats de prestidigitació davant els nou-rics. I s'han passat, ves per on, a l'altre extrem: la cuina de l'àvia. La de sempre, però tunejada pel taller. És clar, el públic ja no sap per on tirar. Resulta que després d'anys ensulfatant-nos el cervell amb menús de quaranta plats, castells de focs i banda de música, ara volen que mengem fricandó -"fricanquèèè?"-. Tot això després d'haver convertit els restaurants catalans en uns indrets on, si t'embenen els ulls, no saps si menges en un hotel de Cancún o Bangkok, o si t'han traslladat al carrer Sierpes de Sevilla.

Les crisis sempre són bones pel que tenen de depurador. I aquesta ens diu que, pel que fa a la gastronomia, hem d'aparcar les xarlotades i l'orgull immerescut. Aznar va fer el ridícul posant pretensiosament els peus sobre la taula del ranxo d'en Bush, i la nostra restauració no pot posar els peus sobre cap taula sense quedar en evidència. La cuina nacional d'un país és un afer seriós que viatja amb la història, perquè la construeix. No vol protagonismes, ni cuiners genialoides que només enlluernen els paladars superficials d'esnobs i de periodistes incultes o de dubtosa moralitat (per cert, ¿algun dia algú emplenarà el forat deixat pel Nèstor Luján?). No ens confonguem pel fet que l'opinió pública de determinats països mediàticament influents hagi aplaudit les nostres piruetes -per cert, no ho han fet ni França ni Itàlia-. Salvant excepcions, la nostra restauració equival a la cuina nacional catalana el que el còmic és a la literatura. I encara que la nostra sigui una cuina eminentment popular -per cert, una de les millors del món- estem parlant de cultura. No de còmics.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT