1 . EL TABÚ. La filòsofa francesa Simone Weil, l’any 40, va escriure una Nota sobre la supressió general dels partits polítics. Aquí la memòria del franquisme és allargada i un article amb aquest títol encara forma part del que no és pensable. En la mesura que els partits eren un dels dimonis del dictador i del seu règim, fundat sobre el Movimiento Nacional i la tríada neofeixista família, municipi, sindicat, posar en qüestió la forma partit és automàticament interpretat com un exercicis dubtós, com un atac a la democràcia representativa. I, tanmateix, les raons que conduïen Simone Weil a demanar la supressió dels partits són perfectament susceptibles de ser reconegudes per nosaltres. Els partits polítics, segons la filòsofa, es caracteritzen per tres elements essencials: són màquines de fabricar la passió col·lectiva, és a dir, d’arrossegar la gent a través de la propaganda i l’excitació, i no amb la raó i la veritat; són organitzacions construïdes per exercir pressió sobre el pensament de cadascun dels seus membres, negant-los la independència de criteri i d’acció; i el seu únic fi és el seu propi creixement sense limitació, cosa que significa una gran impostura, perquè converteix l’instrument en un fi en si mateix. Potser avui ho diríem amb altres paraules, però les percepcions són molt semblants: la dialèctica de l’amic i l’enemic, en què no hi ha espai per a l’anàlisi serena i el respecte a la veritat; l’estructura jeràrquica expressada pel principi “el que es mou no surt a la foto”; i la primacia de l’interès del partit i dels seus dirigents per sobre de l’interès general, portat fins a l’extrem en què acaba ja perjudicant el mateix partit. Quan Dolores de Cospedal diu que el seu partit ja no pot fer més contra la corrupció, ens està donant un exemple d’això: no pot fer més perquè el pròxim pas hauria de ser la dimissió dels seus principals dirigents. I això ja és massa, en la cultura de partit.
L’objectiu dels partits polítics és la conquesta i conservació del poder. I bona part de les seves deficiències deriven de la lògica d’aquesta lluita. És falsa ingenuïtat ignorar aquesta dada. La democràcia representativa necessita organitzacions que canalitzin la representació i dotin l’Estat dels quadres necessaris per al bon govern. Però cap d’aquestes dues coses hauria d’impedir la reflexió sobre els partits, una estructura massa vertical per a la democràcia, la qual, per definició, és horitzontal i inclusiva. Quan dos partits s’atorguen el monopoli del control de l’Estat, tots els perills enunciats per Simone Weil es multipliquen. I en el cas del règim espanyol s’ha arribat a un punt en què han posat el sistema al caire del col·lapse. Es pot canviar de partits o es pot reformular la forma partit. L’entrada en escena de nous actors anuncia una profunda modificació del sistema de partits, tant a Catalunya com a Espanya, però seria desitjable que fos l’oportunitat d’una renovació que els fes més permeables, menys allunyats de la societat, menys tancats sobre si mateixos. Això vol dir principalment una cosa: que es deixin penetrar per les formes democràtiques que sovint estan vedades als seus militants.
2 . INSIGNIFICANT. La festa de la insignificança és la darrera obra de Milan Kundera. No és una gran novel·la, però és una excel·lent obra menor d’un escriptor ja en l’ocàs, sota el signe d’una brillant reivindicació de l’eròtica del melic. El llibre de Kundera penja d’una idea que ell enuncia així: “La insignificança, amic meu, és l’essència de l’existència. Cal estimar la insignificança”. Savi consell atès que la contingència és la principal condició dels humans.
