El senyor Bustos va sol·licitar -i se li va acceptar- el reingrés com a funcionari de la Diputació de Barcelona. Des de la meva particular perspectiva considero el seu pas per l’Ajuntament de Sabadell com un parèntesi temporal. Finalitzades les vivències polítiques, torna a la feina segura que mai es va arriscar a perdre, per llarga que fos l’absència.
Vaig conversar fa uns dies amb l’alcalde de Mataró, el senyor Joan Mora. Rara avis. Em va voler cridar l’atenció sobre l’escàndol de la Federació Catalana de Municipis (FCM). No accepta que tothom sigui posat dins del mateix sac. I és que el totum revolutum protegeix la classe política -res hi perd el que està enfangat-. Però el senyor Mora és un empresari que un dia es va decidir a treballar d’alcalde a temps complet -caps de setmana inclosos-. Hi romandrà només quatre anys -volia dedicar-n’hi vuit, però no podrà ser-. Tot plegat constitueix, ja em permetran dir-ho, el que hauria de ser habitual en els nostres sistemes de govern. Oxigenar el sistema públic amb gent externa que hi aporta valor afegit. Es queixa el senyor Mora, amb raó, que els responsables administratius de la FCM no van advertir mai ningú del règim fiscal que regulava les dietes pagades als membres del comitè executiu. Ell va tornar els diners immediatament que es va suggerir que la situació podia ser irregular. Però no comprèn la falta d’exigència de responsabilitats als treballadors públics que no fan la seva feina. ¿Oi que quan vostès cobren el salari no porten el seu full de nòmina a un advocat per verificar que el departament de personal els ha dit la veritat?
No som conscients dels perills que corren les democràcies de tall occidental. Les dictadures i les pseudodemocràcies (la Xina i Rússia, entre d’altres) presenten la democràcia com a poc eficient a l’hora de governar. Ells, amb la seva manera directa d’administrar, sempre poden tirar pel dret. Aquesta pràctica no fa por, perquè és extrínseca de la democràcia. Sí que me’n fa el deteriorament intern que provoca que les democràcies occidentals -especialment les europees continentals i, més concretament, les meridionals- es corquin amb el dia a dia. Parlo de la invasió del sector públic. No pas per fer la seva feina (administració de la maquinària pública), sinó per governar, envair-ho tot i sortir estalvis de qualsevol responsabilitat.
Ara ens escandalitzem per la indemnització pagada als propietaris del projecte Castor. Però aquesta situació estava prevista en un contracte que algú va signar fa anys. Quin ministre el va signar? Quins funcionaris el van assessorar i van dir que aquell contracte era d’interès públic? Cap fiscal iniciarà una investigació en aquest sentit? També podem parlar de la guerra destapada a Madrid arran del 9-N. Ha esdevingut una picabaralla entre advocats de l’Estat (funcionaris que ocupen les carteres del govern espanyol, presidit per un altre funcionari, exregistrador de la propietat) i fiscals (funcionaris que es dediquen a les acusacions d’ofici). Guerres internes.
Està de moda criticar la falta de separació de poders entre els polítics i els jutges. Una consideració certa però incomplerta. Perquè la manca de separació es troba en l’origen: no hi ha classe política. Una cartera de govern és, avui, un premi a un membre del partit que ocupa un escó. I que, a més, prové del funcionariat. Una persona a la qual van garantir una cadira al Parlament gràcies a una llista perfectament tancada -ja se sap, la seguretat per sobre de tot!-. Ah, i quan s’acabi el període de divertimento polític, altre cop al lloc de treball blindat -la plaça vitalícia-, com a mínim. Parlem d’alt funcionariat al govern espanyol; de nivell més baix en el cas català, o de xofer de la Diputació de Barcelona en el cas del senyor Bustos. Si vostès no veuen la democràcia amenaçada, jo sí. I molt.
En conseqüència, tot el que prové del sector privat és presentat com a pervers -fixin-se que l’únic conseller que té conflictes amb l’entorn és el senyor Boi Ruiz-. La publicitat de l’ establishment públic ja s’encarrega que es percebi així, acusant sempre l’economia de mercat. Però, de fet, els mals que ens afligeixen no provenen pas d’un mercat lliure, sinó que han estat causats per oligopolis que no tenen res a veure amb la competència de mercat. Grups conxorxats permanentment amb els aparells públics. Amb un funcionariat metamorfosat en polític quan convé per, després, esdevenir membre d’un consell d’administració d’aquests grups que, sospitosament, el sector públic no regula mai correctament. I és que els organismes sempre intenten preservar l’espècie. Ni que sigui a costa de la democràcia.
