Opinió 06/10/2014

Democràcia local i fraternitat universal

i
Daniel Gamper
3 min

La democràcia, com a sistema de govern, pressuposa l’existència d’una comunitat política. El poble o demos no és infinit, sinó que designa un grup específic de persones, els ciutadans. El govern ho és d’un conjunt d’individus documentats. La democràcia restringeix el reconeixement, limita el grup. Sense fronteres no hi ha sobirà.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Alhora, però, la democràcia tendeix a incloure totes les persones sense fer diferències per religió, ètnia o sexe. Porta en si, la democràcia, un ideal d’igualtat que potencialment traspassa fronteres. La igualtat entre els ciutadans d’una polis pot esdevenir la fraternitat entre els pobles de la Terra. I també això seria democràtic.

La democràcia liberal està condemnada a viure amb les seves contradiccions. Els principis constitucionals que regulen els drets dels ciutadans són el trampolí i alhora l’entrebanc dels procediments democràtics. Els drets constitucionals estan jurídicament limitats al territori nacional, però poden en qualsevol moment induir moviments democràtics en dues direccions oposades. O bé en un gest centrípet de redefinició de les fronteres, tot suscitant la solidaritat entre els membres d’un territori. O bé en una expansió humanista i fraterna de preocupació pel destí dels nostres germans tant se val d’on vinguin.

No sembla plausible que aquesta expansió universalista dels drets individuals i col·lectius tingui una fàcil traducció institucional en les democràcies parlamentàries tal com les coneixem. El consum sí que s’ha democratitzat, o com a mínim això semblava abans de la crisi. Però són altres les formes mitjançant les quals es poden fer infiltracions democràtiques a la societat.

Es parla, per exemple, de la democràcia econòmica, és a dir, les pràctiques individuals dels ciutadans-consumidors en nom de principis ètics. Aquestes accions quotidianes tenen un enorme potencial transformador de la societat, i no es redueixen al comerç just, sinó que abasten formes de cooperació social no basades en contractes, drets i deures, sinó en una lògica de gratuïtat, seguint el model, per exemple, de les ONG d’ajuda i assistència al desenvolupament. La forma d’organització que adopten és democràtica perquè no ve ordenada des de dalt sinó que és el fruit de les eleccions de cadascun dels individus, que no s’expressen només en les urnes, sinó a través de les seves eleccions de consum i hàbits d’estalvi. D’això tracta l’economia de la fraternitat proposada pel professor Stefano Zamagni. Només un canvi d’hàbits radical en la vida social, que reconegui el caràcter relacional de la naturalesa humana, pot contenir la força expansiva d’un mercat que s’ha desvinculat de consideracions sobre la vida bona i que actua de manera autònoma, sense tuteles ni rumb.

A diferència dels intercanvis en el mercat que es basen en imposicions contractuals i negociacions sobre els preus, la gratuïtat de l’ajuda recíproca ofereix un aixopluc per a l’individu que percep cada dia amb més perplexitat i dolor el caràcter aliè, hostil, fred i inhumà de les relacions mercantils que arreu ens envolten.

Resulta interessant que els defensors d’aquest model econòmic d’inspiració catòlica sostinguin que s’ha de permetre que la societat civil sigui autònoma, sense excessives imposicions estatals, per tal que en ella es duguin a terme pràctiques de gratuïtat que reemplacin l’economia centrada en l’eficiència. Aquesta democràcia econòmica no pot ser traduïda a un ordre institucional, sinó que correspon als ciutadans realitzar-la. En lloc d’un estat assistencialista, unes persones capacitades que decideixen la demanda i s’organitzen per subministrar les ofertes, per exemple, educació i salut.

L’economia ens constitueix i ens colonitza la vida. La humanització de la societat requereix que els ciutadans despleguin les seves capacitats i s’organitzin per substituir la cultura del profit per la reciprocitat gratuïta, els deures per les obligacions, l’exterioritat i la superficialitat de la política de partits per l’amistat cívica, les institucions per la vida col·lectiva.

Actualment, hi ha una estranya col·lusió entre la democràcia ciutadana i la democràcia institucional. Gran part de les demandes socials exigeixen de ser vehiculades per l’aparell de l’estat i els seus canals parlamentaris i òrgans de govern. La societat civil en alguns casos sembla marxar paral·lela a la política de les institucions, i no se sap qui va davant i qui segueix mimèticament i obedientment al darrere.

Les veritables transformacions no han de seguir necessàriament les vies institucionals. La democràcia clama per una transformació dels lligams entre persones, una organització que canviï els gestos quotidians, sense escarafalls mediàtics, lluny de modes i tendències. No podem viure desorientats. Afortunadament no falten brúixoles per a l’home del carrer.

stats