Publicitat
Publicitat

Democràcia i penitència

Els moviments socials de les darreres setmanes han tingut la virtut de traslladar a l'agenda pública qüestions que eren a la ment de tots però que per un cert pudor -o una certa por- no afloraven. La primera i principal és la impotència del poder polític davant del poder financer. No ens farem ara els ingenus. Sense arribar a creure, com Marx, que el govern d'un país és el consell d'administració de la seva burgesia -fet que, paradoxalment, fins al dia d'avui només s'ha donat en un país: la Xina comunista-, tots sabem que els governs són fruit de les relacions de forces socials i que en aquesta disputa el poder econòmic juga amb avantatge. Però en la crisi actual s'ha arribat a un punt obscè en aquesta dependència.

La constatació que el rei està nu té conseqüències greus perquè debilita el sistema polític. La pregunta "A qui es deuen els governants?" es fa pregona davant d'actuacions decantades en funció d'interessos del diner i l'especulació que miren de justificar-se amb arguments fatalistes i moralistes: hem estirat més el braç que la màniga i ara hem de pagar la penitència. Hem arribat a aquesta situació per un canvi profund en les estructures socials. Però aquest canvi ha vingut acompanyat d'una ideologia de desconsideració de la política, d'exaltació del que és privat i de desmobilització social. Als responsables polítics se'ls suposa portadors d'interessos partidistes vergonyants, com si, enfront seu, el poder civil només defenses l'interès general. S'ha anat construint una cultura de la indiferència camí d'una democràcia descafeïnada amb la participació ciutadana reduïda al vot cada quatre anys, amb un sistema de partits corporativament limitat.

Durant aquests anys s'han fet repetides apel·lacions a la necessitat d'una societat civil que representés l'amplitud de mires que es dóna per suposat que la política no té. Ara, quan una part d'aquesta societat civil desperta i demana ser escoltada, alguns posen el crit al cel. Són els que es pensaven que la societat civil només era un grup de gent de diners disposada a fer tasques de lobi i mecenatge. Però la societat civil som potencialment tots. Gran és l'espai entre l'àmbit de la intimitat i el de l'estat.

I què demana ara la societat civil? Senzillament, renovar la democràcia abans que sigui tard, abans que les destrosses de la crisi nihilista tinguin efectes irreparables. Contra les lleis de l'economia no s'hi pot anar, diuen. Hi ha una pregunta que tots els economistes m'esquiven: ¿per què després de la guerra a França i a Anglaterra l'estat del benestar va ser possible quan les rendes per càpita eren infinitament inferiors a les actuals i ara que són molt més rics ens diuen que es inviable per raons econòmiques? Abans fou viable per evitar altres riscs (l'espectre del comunisme), ara es considera insostenible perquè al poder econòmic ja no li interessa. La relació de forces ha canviat i no hi ha voluntat política. La cultura de la indiferència és molt còmoda per als que manen de debò. Però la indiferència està contraindicada per a la salut de la democràcia representativa: la converteix en democràcia excloent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT