Publicitat
Publicitat

Dones que ens despullen

Els anglesos són els inventors d'un deliciós subgènere literari anomenat home abroad . En essència els home abroad són històries d'anglesos que un dia decideixen instal·lar-se fora de la Gran Bretanya i que expliquen les seves peripècies entre els autòctons amb una mirada a mig camí del turisme i l'antropologia.

En realitat és un gran sarcasme que els inventors del home abroad hagin estat els anglesos. No crec que existeixi un poble més inhàbil per a l'empatia amb l'estranger. Amb poques excepcions, la llosa de l'imperi no s'ha esvaït. Un poble acostumat a regir els altres pobles difícilment baixarà del pedestal. Com aquell britànic dels anys 40 que, abans de desembarcar a la civilitzadíssima Creta, pregunta, molt seriosament, si "els indígenes duen llances i són hostils". En general no van aprendre res d'un tal Lawrence.

Si vostès volen conèixer un exemple lamentable, fins i tot execrable, diria jo, de home abroad , encara poden trobar un llibre que aquí es va publicar amb el títol La serpiente en el paraíso , de Dea Birkett. La idea que l'inspira és molt bona. Al Pacífic Sud hi ha un illot diminut anomenat Pitcairn. El 1790 els amotinats del Bounty (immortalitzats per un reguitzell de pel·lícules) es van amagar allà... i allà es van quedar. Avui en dia encara hi viuen una quarantena dels seus descendents. Dea Birkett s'instal·la entre ells. Fins que s'adona que comencen a defugir-la i fer-li el buit. Per què? Doncs perquè han entès que el seu propòsit és escriure un llibre per explicar les seves misèries i deixar-los com un drap brut... cosa que indefectiblement acaba fent. Si ets una intrusa petulant, i una xafardera estúpida, és lògic que t'ignorin.

Bé doncs, si volen un cas radicalment contrari, llegeixin una novetat editorial: Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939) , de Nancy Johnstone. Com el seu títol indica, és el dietari de la Nancy i la seva parella, que s'estableixen a Tossa als anys 30, una època en què gairebé ni els catalans coneixien l'existència d'un lloc anomenat Costa Brava. A diferència de la Birkett, la mirada de la Johnstone és lúcida i tendra, compassiva i al mateix temps, quan cal, severa. De seguida comprèn que els catalans no són exactament el mateix que els espanyols... encara que només sigui perquè a Tossa l'espanyol amb prou feines es parla.

La mirada aliena pot fer que ens entenguem a nosaltres mateixos una mica més. Saber com ens veuen els ulls dels altres fins i tot pot ser gratificant. I trencar tòpics: "Els catalans tenen una escassa preocupació pels diners", diu la Johnstone. Com que va viure anys sencers entre Tossa i Barcelona, compartint fins i tot els bombardejos, haurem d'admetre que tenia prou experiència per saber de què parlava. I poques mirades alienes han estat tan precises i tan equànimes amb nosaltres.

Quan esclata la guerra descriu així l'actitud catalana: "Als catalans la flegma britànica no els interessa. A ells els agrada viure, i només quan no els deixen viure com els agrada es revolten i estan disposats a morir si cal. Quan a un català se li posa al davant un gos rabiós, un cavall desbocat o un feixista, no s'hi pensa gaire".

Però quan la guerra s'incrusta en un túnel inacabable l'estat d'ànim col·lectiu canvia, i la Johnstone ho copsa: "Les primeres setmanes, mentre s'havien sentit amenaçats, van tenir un comportament magnífic, però llavors [un cop avançada la guerra] es van deixar portar per aquesta inclinació fatal a la indiferència que els és pròpia".

En fi, el llibre és farcit de dotzenes d'observacions sobre els catalans, com som i per què, vicis i virtuts. Poques vegades uns ulls de dona ens han despullat amb tanta habilitat i delicadesa. A Tossa la Nancy hi va crear un petit hotel, que durant la guerra serviria de refugi per a orfes. Un lloc modest, encisador. Avui en dia encara se'n pot veure l'estructura principal, pràcticament intacta des dels seus inicis. Però això sí, ai, envoltat ara d'hotels de construcció posterior, i d'una lletjor espantosa. Tant és. Aquell petit reducte amaga més vida que tot el ciment que l'assetja. Com és que hem ignorat aquesta dona durant seixanta anys?

Al llibre Nancy Johnstone també reconeix un dels seus grans defectes, i que admet que pot haver-la influït en les seves observacions: es va acabar enamorant dels catalans. Sense caure en paroxismes amicals. Però se'n va enamorar. En certa ocasió una part dels seus escrits van haver de passar per la censura republicana. I quan els funcionaris li tornen només fan un com entari:

"De debò som tan bons, els catalans?"

Doncs miri, voldríem replicar, si ho diu la Johnstone, potser sí.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT