He passat dos dies amb William Kristol, director de la revista The Weekly Standard i que és la principal figura del neoconservadorisme nord-americà, i l’he presentat a les conferències que ha impartit al Caixaforum de Madrid i de Barcelona. La meva dona, que és el meu sentit de la realitat més fiable, m’ho va deixar clar en sortir de casa: “Si vols alternar amb aquests neocons teus, vés-hi, però res de fotos, que tard o d’hora se n’assabentaran els néts”. Jo, esclar, li vaig prometre fer bondat, i me’n vaig anar a Madrid amb els aforismes polítics d’Antonio Pérez, secretari de Felip II, a la butxaca.
Poc després de saludar-nos, Kristol em va donar la primera lliçó de realisme polític: “Fa vint anys li vam prometre a Ucraïna que, si ens lliurava el seu arsenal atòmic, garantiríem la seva sobirania. Ens hi vam comprometre. Però quan Putin els ha envaït, hem mirat cap a una altra banda. ¿Com creus que estan rebent aquest missatge a Moldàvia o als països bàltics?”
Vaig començar a interessar-me pels neoconservadors el novembre del 1994, quan els republicans van aconseguir la majoria del Congrés dels Estats Units, on feia mig segle que hi havia majories demòcrates. Al New York Times es va presentar llavors el filòsof Leo Strauss com l’ideòleg ocult de la recuperació republicana. Curiosament, quan Strauss va morir, el 18 d’octubre del 1973, el New York Times li va dedicar una petita necrològica, perduda entre les notícies sobre el Watergate, un viatge de Kissinger a Moscou i les informacions sobre inundacions a Espanya “que han provocat almenys 93 morts”. “Leo Strauss, un influent filòsof polític i intèrpret de la teoria política clàssica, va morir dijous de pneumònia. Tenia 74 anys”. “Mestre -seguia dient- de diverses generacions de científics polítics, va escriure llibres per a altres especialistes més que per al públic en general i no era gaire conegut fora del seu camp”. 30 anys més tard aquest mateix diari es farà repetidament ressò dels que presentaven Leo Strauss com l’ideòleg dels neoconservadors i col·laborarà en l’extensió de la calúmnia que la filosofia de Strauss tenia el secret propòsit de preparar el cop que va culminar en la Guerra de l’Iraq.
El menysteniment contra els neoconservadors no expressava la sorpresa d’unes persones racionals i lliures de prejudicis contra els arguments d’uns adversaris ideològics. Era fàcil veure que eren poquíssims els que havien llegit seriosament Strauss. Ningú va acusar mai Clinton de neoconservador perquè en la seva administració hi hagués alumnes de Strauss, però es considerava legítim criticar Bush per aquesta raó. Per descomptat, tampoc importava que Strauss hagués votat diverses vegades els demòcrates o que George Steiner, Richard Rorty i Susan Sontag valoressin molt positivament el seu magisteri.
El que a mi m’interessava de veritat dels neoconservadors era aquest fenomen de rebuig acrític, però àmpliament difós arreu del món. Vaig sospitar que el pensament, per una llei que sembla inherent a la mateixa naturalesa de les coses humanes, necessita realitzar grans economies per convertir-se en pensament políticament actiu i que les seves principals eines economitzadores són la burla i la por. Això s’ha practicat si més no des d’Aristòfanes. Des de Sòcrates sabem també que el pensament filosòfic és el que es nega a economitzar. El pensament que no economitza és inútil com a munició dialèctica. Però la burla i la por no serveixen només per desprestigiar l’enemic. De fet, ben mirat, cap de les dues coses, per elles mateixes, refuten res. Deixen els arguments del contrari intactes. No podem refutar el que ens neguem a comprendre. La principal utilitat de la burla i la por rau en el seu fenomenal poder cohesionador. I per això mateix són instruments polítics quotidians.
Antonio Pérez, el secretari de Felip II, ho deia així: “Als ídols no els agrada veure davant d’ells l’escultor que els va forjar”. Això és especialment cert quan l’escultor que et dota d’identitat és la imatge falsejada de l’enemic. Per aquesta raó diu Leo Strauss que les victòries són proves molt ambigües a favor de la causa justa.
En les estones que vaig poder fer-ho, vaig parlar amb Kristol de la seva mare, la filòsofa Gertrude Himmelfarb -als seus llibres vaig aprendre per què Aristòtil diu que l’home és un animal polític, i no un animal social-; dels hel·lenistes Seth Benardete i Donald Kagan, i de Francis Fukuyama, íntim amic de Kristol a Harvard, que quan era neocon era dolentíssim i ara que dóna suport a Obama s’ha purificat dels seus pecats.
