Llegeixo els diaris a la barra de la cocteleria, fent temps per a l’hora de dinar, mentre em prenc un sidecar. La cambrera i jo ens mirem i somriem, perquè entra una dona que es fa mirar i que es nota que és el primer cop que entra al local. És alta i jove, duu minifaldilla i el mòbil a la mà, pla com un pastisset delicat, i la bossa penjada del braç. Els cabells són llargs i rossos i els llavis molsuts i operats. Camina a poc a poc, com una princesa o com una geisha o com una ballarina lesionada o com una pacient a qui li estiguessin emprovant unes plantilles. Trepitja segura i atemorida. Resolta i nerviosa es dirigeix a la cambrera. “ El restaurante? ”, mormola. I tot seguit afegeix: “ He quedado con... ” Fa punts suspensius i de seguida, com si fos un secret (potser ho és), diu el sobrenom d’un home que fa un programa a la televisió. La cambrera li assenyala la porta del restaurant (s’hi accedeix pel bar) i li indica on ha d’anar. La princesa, geisha, ballarina, pacient desapareix per la porta.
Al cap d’uns minuts entra una altra dona, també molt alta, també molt rossa, també amb minifaldilla, també amb el mòbil a la mà. Pregunta on és la taula de l’estrella televisiva. També pregunta si podria carregar el mòbil en algun lloc. Un dels cambrers li diu que allà dins, al reservat, hi trobarà un endoll. La segona dona marxa cap a dins.
Però després en ve una tercera, i una quarta i una cinquena. I cada una s’assembla molt a l’anterior. Algunes, operades de llavis. D’altres, de pits i llavis. D’altres, de res. Totes amb minifaldilla, totes amb el mòbil a la mà, totes rosses. El fet que totes siguin tan semblants dóna a l’escena un toc teatral irresistible. ¿Sap cada una d’elles que totes les altres duen també minifaldilla? ¿Era potser un requisit imprescindible per a la cita? Què esperen que passi avui cada una d’aquestes princeses, geishes, ballarines lesionades, pacients?
