MÍSTER B.
Opinió 05/03/2012

Educació sentimental d'una afició

i
Antoni Bassas
2 min

Una de les transformacions més notables que ha experimentat el FC Barcelona en aquesta etapa insuperable de la seva història és que ha eliminat del discurs públic l'àrbitre com a justificació del resultat. El Barça de començaments del segle XXI serà explicat pel joc i pels títols, però el barcelonisme serà recordat com una professió de fe en el talent i les ganes de l'equip de tal magnitud que el culer va acabar aprenent a alliberar-se del seu victimisme atàvic, alimentat des del bressol amb relats de socis de números baixos que repetien amb justificat ressentiment cognoms com Guruceta, Melero i Brito perquè no fossin mai, mai, esborrats de la memòria blaugrana.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Frank Rijkaard ja va renunciar a l'ús exculpatori de l'àrbitre i Pep Guardiola ho ha acabat imposant absolutament, i la contenció dels directius amb dret a micròfon dels darrers vuit o nou anys han fet la pedagogia necessària perquè, per primera vegada a la vida de molts barcelonistes, els resultats dels partits no hagin estat més que la senzilla suma dels mèrits del Barça i la resta dels mèrits del contrari.

Certament, després de l'arbitratge de dissabte aquest barcelonista en procés de reeducació deu haver patit un mono de bronca i deu bullir perquè Josep Guardiola digui sense floritures el que pensa. En faig una traducció lliure: quan el mister recorda que el Barça ha hagut d'anar tres anys seguits a guanyar la Lliga al Bernabéu, està subratllant que, en canvi, el Madrid sí que podrà venir al Camp Nou amb prou coixí per no haver de patir gaire en cas de derrota. I això no serà només per mèrits propis, perquè fins i tot la premsa de Madrid reconeix que els àrbitres han ajudat a teixir el coixí blanc.

Segur que el culer reeducat pensa que el Barça ara va amb el lliri a la mà, però, francament, em fa sentir millor que sembli que hi porto el lliri que portar la llista dels error arbitrals, com li vàrem veure fer a Mourinho l'any passat. És més madur, esportiu, elegant i, a la llarga, més intel·ligent. Perquè el victimisme empetiteix. Carregar les culpes a l'àrbitre es paga, a la llarga, amb una perillosa exempció de la responsabilitat pròpia i amb una crispació sobre la qual no s'edifica res de bo. Amb Florentino Pérez i José Mourinho, el Madrid s'ha fet més petit, més desagradable i, en comparació amb el Barça, perdedor.

Notin que dic "que sembli" que porto el lliri, perquè es pot optar per no fer un discurs públic sobre els àrbitres però que això no impedeixi demanar explicacions en privat. El Barça té prou pes (sense Barça no hi ha selecció espanyola) per identificar i eliminar de la vida federativa els que han permès que un agredit com Tito Vilanova hagi rebut la meitat de càstig que l'agressor José Mourinho, o que Pepe no hagi estat castigat per la trepitjada a Lionel Messi. També ha de preguntar al Col·legi d'Àrbitres si no té res a dir sobre l'episodi de l'aparcament. Però mentrestant, estaria bé que no tornéssim a abandonar-nos a la dolça temptació de creure que tota la culpa és dels àrbitres.

stats