Per construir una frase cal un subjecte, un verb i un predicat. El Tribunal Constitucional considera que aquí ja no podem dir res: què millor, doncs, que escapçar la frase d’arrel? Però una cosa és el procés polític que es viu a Catalunya i una altra els seus efectes col·laterals en l’àmbit del debat d’idees, del pensament polític. Es tracta de dues coses diferents, amb dos recorreguts que no són simètrics. El que pugui passar d’aquí a la tardor pertany a un àmbit polític conjuntural i més aviat imprevisible: molts fets que ara es donen per segurs poden fer un tomb espectacular en qüestió d’hores, en un sentit o en un altre. En canvi, els debats que s’han obert -no només a Catalunya, sinó arreu d’Europa- en relació al procés sobiranista tindran, de ben segur, una evolució més llarga i matisada. Per bé o per mal, els debats d’idees s’encadenen els uns amb els altres i tenen una vida molt més llarga que la que mou els esdeveniments polítics convencionals, sovint difícils de preveure pel seu caràcter canviant.
La qüestió catalana ha obert, de moment, tres grans debats que continuaran vigents per molt temps. El primer, sobre la naturalesa de la Unió Europea (no d’Europa: hi ha poques coses més europees que una ciutat suïssa). El segon, sobre la contraposició entre legitimitat democràtica i legalitat vigent. El tercer, finalment, sobre la noció de subjecte polític. Ja veuen que no estem parlant de banalitats, precisament. Resulta curiós, en tot cas, que la cèlebre qüestió de la identitat col·lectiva -confrontada o no a la noció de drets individuals: tot un clàssic fa no gaires anys- hagi desaparegut completament del mapa. Afortunadament, també han declinat les inevitables elucubracions de campanar sobre la descendència de Peronella d’Aragó i altres succedanis de debat polític, que van tenir un gran èxit de públic i crítica fa uns anys com a joc de taula. La llista de vells debats que s’han evaporat resulta sorprenentment llarga.
Comencem pel tema de la Unió Europea. Ara ja sabem que Europa -la vella Europa del Gòtic, dels amables besllums interiors on s’escolta Mozart i es mengen bons pastissos-és una cosa, i que la Unió Europea dels impresos i les subcomissions dels adjunts a subsecretari del vicepresident interí de la subsecció intersectorial de la mesa, reflectida en l’expressió endormiscada i una mica cínica de Durão Barroso, en representa una altra de molt diferent. La crisi econòmica ha mostrat també la cara fosca de l’euro, una ratera que va propiciar l’endeutament suïcida dels països del sud, precisament perquè estaven emparats per una moneda forta. En el cas de Catalunya, aquest debat ha adquirit, a més, una nova dimensió: de l’Europa dels pobles i dels ciutadans no en queda ni rastre. Estic convençut que aquest debat no ha fet res més que començar, i no només a Catalunya.
El tema de la democràcia tampoc es pot emmarcar ja en els eixos tradicionals del debat. L’enemic tradicional de la democràcia havia estat el totalitarisme. Aquesta amenaça encara existeix, per descomptat, però les coartades contra l’exercici real de la democràcia provenen d’altres llocs: del legalisme, de la burocràcia, dels lobis, del nou populisme generat per la crisi... Ha aparegut tota una escolàstica destinada a restringir l’exercici del vot en qüestions substancials, i alhora a exacerbar-lo en relació a temes trivials que, en general, habiten a les xarxes socials. Tu no pots votar sobre el teu futur nacional, però si no pitges el botonet del “m’agrada” o del “no m’agrada” no ets ningú. Si a això hi afegim el caràcter efímer i gairebé frívol d’alguns moviments socials, que avui demanen una cosa amb vehemència i l’endemà se n’obliden completament, la confusió està servida. Aquest efecte col·lateral també va molt més enllà de Catalunya, tot i que aquí hem de sentir bestieses com les d’Alfonso Alonso equiparant urnes i pistoles.
Finalment, hi ha la qüestió més complexa i interessant, la del subjecte polític. ¿Som un subjecte polític perquè som una nació, o bé passa a l’inrevés? Des d’ahir a la tarda ja no som ben bé res de tot plegat. La construcció i tipificació legal dels subjectes polítics del segle XX solia ser casual i imprevisible. Gràcies als tiralínies dels topògrafs colonials, els kurds ara no existeixen però l’abstracció territorial anomenada Líban sí. Jo diria, però, que som al segle XXI i avui els subjectes polítics haurien de basar-se en la racionalitat democràtica. Però segur que vaig errat i la raó la té aquest Alfonso Alonso, que és un crac de la filosofia política, o aquest exmilitant del PP, Pérez de los Cobos, que disposa del poder omnímode de riure’s de les decisions democràtiques del Parlament. Ara: si no som un subjecte polític, llavors què som?
