Tu, mossa! És el Dia Mundial de la Infància i és un dia que no és ben bé per a tu, que tens pares i menjar i sostre i vius en un món on aprofitar roba d’altri és normal i està ben vist (perquè anar curt d’armilla no és una tara que s’hagi d’amagar com quan nosaltres érem petits). Però en parlem, d’aquest dia, perquè tu sempre ho vols saber tot, i perquè, en diferents formats i amb desigual èxit, els pares sempre expliquen als fills que hi ha nens a l’Àfrica (no concretem gaire més) que no tenen res. I també en parlem perquè ahir vas anar a l’ARA a dibuixar (com t’agrada dibuixar) les notícies d’avui amb altres nens que, com tu, van enviar-hi un dibuix. I avui ens llevarem abans i anirem al quiosc de l’estació a buscar el diari perquè el portis a l’escola i puguis explicar-ho. I jo me’n quedaré un exemplar, també, i el guardaré a la capsa on hi ha els informes del parvulari, les llibretes amb notes a les mestres (una correspondència quotidiana, plena de descripcions de vòmits, caques i progressos), i els dibuixos i altres coses que encara no pots saber que guardo i que et donaré quan siguis gran.
Dic “quan siguis gran” perquè sempre els pares pensem que les coses aniran bé, que no passarà res, tot i que la por a milions de perills ens erici el clatell cada dia de la teva vida. Recordo a la perfecció que, un cop vas néixer, la idea de nens patint se’m va fer senzillament intolerable, inaguantable, impossible. Un nen patint podies ser tu. Ja veus que simples que som.
Quan siguis gran et donaré la capsa i quan te la miris sabràs que per a nosaltres va ser molt divertit tenir-te. Ja ho veuràs. Veuràs que rèiem molt amb tu. Que ningú ens feia riure tant. I que l’alegria es redueix, no poques vegades, a tenir bromes privades amb algú. I també espero que vegis (però per si no ho veus ja t’ho dic ara) que tenir uns pares com nosaltres també va ser molt divertit. O no?
