Publicitat
Publicitat

Elogi del compromís polític

El mateix president Jordi Pujol va explicar en primera persona una anècdota que va viure temps enrere i que podria haver viscut perfectament aquests dies. Parlant amb uns professors universitaris que havien anat a una manifestació amb el lema "Una altra Europa és possible", Pujol els va demanar que li expliquessin què podia ser aquesta altra Europa i com es podia construir. Van respondre que no ho sabien, però que això no era cosa d'ells sinó dels polítics, que ells simplement volien expressar la insatisfacció que els produïa l'Europa actual. Jordi Pujol els va respondre: "Escoltin, vostès viuen molt còmodament, els polítics no poden viure tan còmodament: els polítics han de prendre decisions, s'han de comprometre i han de córrer el risc d'equivocar-se".

Carregar contra els polítics és l'esport nacional -val a dir que ho és de gairebé totes les nacions, no només de la nostra-. Tothom s'hi veu amb cor i surt de franc; ningú no replicarà en defensa d'un col·lectiu que -torno a citar Pujol- "és l'únic gremi que no té per objectiu la defensa dels seus membres sinó el seu desprestigi, fins i tot la seva ruïna". Donar la culpa de tot el que passa als polítics és un exercici de simplicitat argumental habitual en converses de sobretaula i tertúlies de tota mena, i el menyspreu contra la política ha calat tan profundament en la societat que cada vegada costa més que es vulguin dedicar a la política persones de vàlua.

No és estrany ni casual que s'hagi produït aquest divorci entre els ciutadans i la política; els últims casos de corrupció, el poc nivell i la incompetència, un sistema de partits obsolet, el festeig impúdic entre el poder polític i el poder financer, l'allunyament de la política dels assumptes quotidians, un llenguatge encarcarat i buit de contingut, la mania d'alliçonar molt i escoltar poc, l'incompliment de les promeses electorals, els laberints de comissions, esmenes a la totalitat i avantprojectes de llei sense calendaris, l'ambició i la vanitat. A la insatisfacció general s'hi ha de sumar la frustració que provoca l'espoli fiscal permanent de Catalunya respecte a Espanya i la baixa qualitat democràtica de l'Estat espanyol, que nega a la societat catalana el dret a decidir. I ara s'hi sumen, a més, les retallades de l'estat del benestar justament en el moment que més recursos es necessiten per pal·liar les conseqüències de la crisi.

La política té molts deures per fer i és imprescindible que els ciutadans reclamin que aquests deures es facin; que hi hagi més control de la despesa pública, més transparència i que se simplifiqui la burocràcia. Són demandes que repetim com lletanies i que fins ara només han generat frustració; tots parlem de regeneració democràtica però la llei electoral està encallada al Parlament de Catalunya des de temps immemorials. Tots parlem de democràcia participativa però encara no hem trobat un mètode eficaç de fer participar la ciutadania. Tots estem d'acord que s'ha de canviar el sistema de partits perquè prevalgui la meritocràcia però ningú no sap ni com posar-s'hi (i si ho saben, no s'hi posen).Tots parlem de dret a decidir però no hi ha cap referèndum a la vista.

La llista de misèries de la política és llarga, però el rebuig s'ha fet tan gran que hem arribat a les mans. Ja s'ha parlat molt del que va passar el 15 de juny, i tots hem fet l'esforç de no caure en les generalitzacions, però la imatge dels helicòpters traslladant les primeres autoritats del país i dels diputats democràticament escollits sent agredits físicament a l'entrada del Parlament costarà d'oblidar.

Per això és important, ara, fer un elogi del compromís polític. Defensar la política fa trenta-cinc anys era una obligació moral perquè la política significava l'absència de dictadura i, durant els primers anys de democràcia, la recuperació de les institucions catalanes va generar un entusiasme al nostre país que va fer que, qui més qui menys, se sentís emocionalment vinculat a la política, encara que no fos a través de la militància a un partit sinó a través de les entitats de la societat civil políticament compromeses. Però la situació s'ha girat com un mitjó i defensar el compromís polític avui està mal vist i és anar contra corrent. Tot i que és, insisteixo, comprensible a la vegada és injust, perquè política és la llarga llista de misèries però és també voluntat de servei, sacrifici, conviccions, idealisme, compromís. Política és el que fan cada dia tants alcaldes i regidors que inverteixen temps i diners, sacrifiquen projectes personals per treballar pels projectes col·lectius, per endreçar els seus pobles i ciutats. Política és deixar una bona feina, més ben pagada i amb menys exposició pública, i acceptar un càrrec en un govern o un lloc en una llista electoral per vocació de servei al país i a la gent. Política és decidir deixar de viure còmodament, preguntar-se com podem fer que "una altra Europa, o una altra Catalunya, o una altra societat sigui possible" i treballar per aconseguir-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT