El pensava titular "Tots els colors del verd", però J. Quetglas, en aquest mateix diari, em va guanyar per mà. No és rara la coincidència en el manlleu del vers de Raimon perquè, encara que el cantava parlant d'altres coses, desprèn una atmosfera idònia i, alhora, reflecteix amb encert tot això que ara passa per aquesta terra. No record haver viscut mai una experiència igual, en què en una reivindicació -representada en aquest cas pel verd- hi conflueixin tants i tants de colors socials.
Les actuacions reivindicatives del començament de curs i les massives manifestacions d'aquest diumenge marcaran durant molt de temps la memòria de la dignitat de la nostra gent: per la quantitat de gent que s'hi ha compromès, pel grau de compromís de molts dels implicats, per la diversitat de pertinences -tant pel tipus de relació amb el sistema escolar com per la filiació política-, pel ressò més enllà dels límits insulars i, també, per la vergonyosa, trista i covarda actuació dels responsables polítics.
El Govern ja no pot creure ni fer creure -per molt que ho repeteixi- que la majoria és amb ells. ¿Quina majoria? ¿La de la comunitat educativa? Ni pares, ni professors, ni equips directius... ¿De votants? Si compten veuran que no, després que molts dels seus, votants i càrrecs, i majories municipals donen suport -de moltes maneres- als docents. L'única majoria a què poden aferrar-se és a la d'una trentena de diputats encadirats, que han deixat de representar tots els qui els votaren. L'únic suport de què poden bravejar és del que obtenen de faccions que es deleixen per un nou decret de nova planta a les Illes i per esclafar tot el que faci remor de mallorquí (de menorquí, d'eivissenc...).
Potser ja és massa tard perquè pugui tornar enrere, aquest govern. Qualsevol altre ja hi hauria tornat. No hi ha dubte que en aquest xoc, que ells han provocat, no han vençut, i difícilment ho faran. En canvi, la marea verda ha convençut, fins i tot, sectors que ni els més optimistes confiaven tenir al costat. Potser, passat aquest diumenge, sigui un bon moment perquè els docents es plantegin una treva durant la qual tornin a les aules aplicant el model lingüístic vigent fins ara, i, donin, al llarg d'una setmana o quinze dies, una altra oportunitat al Govern de tenir el valor de rectificar, de derogar el TIL i -no m'equivocaria de gaire- totes les normes escolars que han aprovat durant aquests dos darrers anys, i d'avenir-se a construir amb la resta de forces polítiques un model lingüístic i escolar, que aprofiti totes les experiències positives que hi ha hagut fins ara, que sigui racional en el tractament de les llengües, en el sentit de recollir l'objectiu compartit àmpliament que els infants adquireixin els coneixements adequats de les dues llengües oficials i d'una d'estrangera, i que n'estableixi racionalment el grau, la manera, les proporcions, el moment i els recursos necessaris, aspectes que no pot correspondre establir als polítics, sinó als experts universitaris i als docents. Un model que comprometi a, governi qui governi, respectar-lo i a no sotmetre'l a sacsejades com les d'ara, que protegeixi el sistema escolar de la demagògia electoralista, que tant de mal fa. Mentrestant, mentre no es concreti aquest model, ha de continuar el fins ara vigent a cada centre.
Durant aquesta treva -que els docents podrien fer visible mantenint rotacions de "vaga mínima" perquè els responsables polítics no se n'oblidin, que és una treva- el Govern també ha de donar resposta a la resta de reivindicacions dels docents. Entre altres coses, ha de retirar els expedients sancionadors que ha iniciat fins ara. Els directors que han estat sancionats, els que han dimitit, els que s'han oposat a les absurdes decisions de la Conselleria, els docents que han fet vaga... no sols no poden ser sancionats, sinó que es mereixen un reconeixement per haver posat l'interès de l'Escola per davant del propi. Els causants dels estralls del començament de curs són els responsables polítics d'una irresponsabilitat, que potser comença en els directors generals i assimilables, però que no s'atura en arribar a la consellera. Són aquests els qui haurien de ser sancionats i els qui, si els queda gens de dignitat, haurien de plegar. Les darreres intervencions públiques (repetint mentides, manipulant dades i intencions, vomitant bajanades...), en els pocs llocs en què gosen aparèixer, a part de fer-nos sentir vergonya aliena, no permeten l'expectativa que, amb ells, es pugui solucionar res.
Ara bé, la major gratificació d'aquest començament de curs és la resposta social: un glop d'esperança i una evidència que, diguin el que diguin, no sempre els pobles tenen els governants que es mereixen.
