Ahir, dinant en un petit local de la rambla del Poblenou, un dels meus carrers favorits de Barcelona, el noi que servia, després de deixar el gaspatxo sobre la taula, va deixar anar en un to confidencial: "Ara us porto els ensopegons".
El vam entendre de seguida i vaig pensar que seria ideal que un neologisme fos això: una paraula que algú diu un dia i els parlants s'encomanen com una benigna pandèmia.
Intentava, esclar, catalanitzar tropezón , fer més nostrat el ja força nostrat gaspatxo , que s'agraeix tant quan el mercuri s'enfila.
Tropezón , amb aquest significat, és gairebé un xenisme, com sushi o falàfel , és a dir, un mot lligat a una cultura forastera que trasplantem amb molt pocs canvis. Però, igual que gazpacho , conté un so estrany a la llengua que el fa de mal integrar.
Analitzem els possibles candidats. Tropessó -una adaptació fonètica com gaspatxo- potser sona massa bàrbar. Ensopegó , l'opció del del bar, cau en la incoherència de tenir arrel catalana i sufix castellà. El seu -ón , que vol dir acció sobtada o violenta, és el nostre -ada .
Però ensopegada , a més de canviar el gènere, comunica molt més la idea d'acció que de cosa, i ja és molt utilitzat en sentit propi. I entrebanc planteja el problema que ja està molt explotat en un sentit figurat.
El meu vot seria per a ensopec : "Ara us porto els ensopecs". El poc ús del mot i el seu caràcter més neutre el fan molt aprofitable gastronòmicament. Jo només us els serveixo, esclar. L'última paraula la teniu vosaltres.
