No he parat gaire atenció al president francès, François Hollande, des que va quedar clar que no abandonaria la destructiva ortodòxia política europea de l'austeritat. Però ara ha fet una cosa que trobo de debò escandalosa.
No cal dir que no parlo de la seva suposada aventura amb una actriu, que, encara que sigui veritat, ni és sorprenent (ep!, és França) ni alarmant. No, el que és escandalós és que ara adopti doctrines econòmiques de la dreta fa temps desacreditades. Això ens recorda que els actuals problemes econòmics d'Europa no es poden atribuir exclusivament a les males idees de la dreta. Sí, la política ha estat dirigida per uns conservadors insensibles i equivocats, però ho han fet amb la complicitat i el permís dels polítics porucs i desorientats de l'esquerra moderada.
Sembla que ara Europa està sortint de la seva segona recessió i creix una mica. Però aquest lleuger repunt arriba després d'anys de resultats catastròfics. Com de catastròfics? Fixeu-vos: el 1936, set anys després que comencés la Gran Depressió, la major part d'Europa creixia a gran velocitat, amb un PIB real per càpita que no parava d'assolir nous màxims. En canvi, el PIB real per càpita europeu avui és encara molt inferior al màxim del 2007 i, en el millor dels casos, està pujant lentament.
Que les coses vagin pitjor ara que a la Gran Depressió és, per dir-ho així, tota una gesta. Com se'n van sortir aleshores els europeus? Doncs en la dècada del 1930 la majoria de països europeus van acabar abandonant l'ortodòxia econòmica: van deixar de banda el patró or, van deixar d'intentar equilibrar els pressupostos i n'hi va haver alguns que van iniciar una escalada militar que, de retop, els va servir d'estímul econòmic. El resultat va ser una forta recuperació a partir del 1933.
L'actual Europa és molt millor des del punt de vista ètic, polític i humà. El compromís comú amb la democràcia s'ha traduït en una pau duradora; les xarxes de seguretat social han alleujat el sofriment provocat per l'alt índex d'atur, i l'adopció de mesures coordinades ha frenat l'amenaça d'enfonsament del sistema financer. Per desgràcia, però, el fet que el Vell Continent hagi aconseguit evitar la catàstrofe ha fet que els governs segueixin aferrats a les polítiques ortodoxes. Ningú ha sortit de l'euro, tot i ser una camisa de força monetària. Sense haver d'augmentar la despesa militar, ningú ha abandonat l'austeritat fiscal. Tothom fa el que, segons diuen, és segur i responsable, però la crisi segueix.
Enmig d'aquest panorama deprimit i depriment, a França no li han anat del tot malament les coses. Evidentment, ha quedat darrere d'Alemanya, que ha avançat gràcies a l'impressionant impuls del seu sector exportador. Però els resultats de França han estat millors que els de la majoria de països europeus. I no em refereixo només als afectats per la crisi del deute. El creixement francès ha estat superior al de pilars de l'ortodòxia com Finlàndia i els Països Baixos.
És cert que les últimes dades mostren que França no comparteix el repunt que s'està produint a Europa. La majoria d'observadors, com ara el Fons Monetari Internacional, atribueixen en bona part aquesta debilitat recent a les polítiques d'austeritat. Però ara que Hollande ha revelat els seus plans per canviar el rumb de França, costa molt no deixar-se envair per una sensació de desesperació.
Perquè Hollande, en anunciar la seva intenció de reduir els impostos a les empreses i retallar la despesa pública (sense especificar com) per compensar el cost de la mesura, va afirmar: "És en l'oferta on hem d'incidir". I després va afegir: "L'oferta és la que en el fons crea la demanda".
Ves per on! Aquest argument repeteix, gairebé paraula per paraula, la fal·làcia coneguda com a llei de Say, desacreditada ja fa molt de temps: aquesta llei afirmava que no hi pot haver una caiguda generalitzada de la demanda perquè la gent ha de gastar els diners en alguna cosa. Això no és veritat ni de bon tros, i encara menys en la realitat de principis del 2014. Totes les dades indiquen que a França hi ha un munt de recursos productius -laborals i de capital- immobilitzats per falta de demanda. Per demostrar-ho només cal fixar-se en la inflació, que està baixant a gran velocitat. En efecte, tant França com tot Europa s'acosten perillosament a una deflació d'estil japonès.
Així doncs, ¿què vol dir que, ara precisament, Hollande hagi adoptat aquesta doctrina desacreditada?
Com ja he dit abans, és una mostra de les desgràcies del centreesquerra europeu. Durant quatre anys, Europa ha estat sotmesa a la febre de l'austeritat, amb uns resultats desastrosos gairebé a tot arreu, però ara aquest lleuger repunt s'està venent com un triomf polític. Ateses les privacions infligides per aquestes polítiques, seria lògic que els polítics de centreesquerra defensessin enèrgicament un canvi de rumb. Tanmateix, a tot Europa, el centreesquerra ha formulat, com a màxim, unes crítiques tímides i apagades (per exemple, a la Gran Bretanya) i sovint s'ha limitat a acotar el cap amb submissió.
Quan Hollande es va convertir en el dirigent de la segona economia de la zona euro, alguns teníem l'esperança que potser plantaria cara. Però ha caigut en la submissió habitual, una submissió que ara s'ha convertit en decadència intel·lectual. I a Europa la segona depressió segueix i segueix.
