ESPANYA. Sense Espanya no seríem on som. Per bé i per mal. És a dir, sense la imperícia i la fatxenderia de l’actual majoria espanyola, el procés català potser no s’hauria recuperat del terrible cop moral que va ser l’aventura de l’Estatut del 2006. Aquella derrota catalana -perquè va ser una derrota- va emborratxar les elits espanyoles de tal manera que els ha entelat la visió per sempre més. Va passar el mateix amb certes elits catalanes, i amb les seves poderoses crosses mediàtiques; però almenys en això s’ha d’admetre que Catalunya is different. A Catalunya la situació, si més no la percepció de la realitat, pot canviar sense el concurs de les elits, fins i tot amb la seva hostilitat. I la reacció popular davant del desencís del 2006 ha estat totalment diferent del que es preveia (si teniu temps, agafeu l’assaig La rectificació i reflexioneu sobre la volatilitat de les anàlisis polítiques). Ara som on som i no hi ha ningú a Espanya preparat per gestionar, ni tan sols per conllevar, la qüestió catalana. El procés va endavant -malgrat les enormes dificultats-, entre d’altres coses, perquè no té on girar-se. Si Rajoy aparegués demà amb una proposta de reforma constitucional, una part de l’edifici trontollaria. Però això no passarà perquè Rajoy no vol ser el primer president espanyol que vincla el genoll davant dels catalans. Al contrari, es vol projectar com el gran dic de contenció del desafío soberanista ; aquesta és la seva carta per evitar el naufragi del PP en el cicle electoral que s’acosta.
CATALUNYA. De portes endins, vivim una certa apoteosi emocional que no es correspon amb l’exacta magnitud dels fets concrets. Tenim uns partits sobiranistes que diuen pestes l’un de l’altre; tenim acords que tenen vigència de dies; tenim un full de ruta molt difícil de convertir en una successió ordenada d’actes polítics amb conseqüències. Però l’onada creix sense aturador, esperonada pel viratge de l’opinió pública internacional, i ha fet del pur voluntarisme una força autèntica, una realitat cada cop més difícil d’ignorar. Que hi ha una Catalunya indiferent, una altra d’espantada, una altra d’hostil, és una evidència; que aquestes Catalunyes puguin trencar el discurs dominant, fins i tot amb el suport espanyol, és cada cop més difícil. El marc mental de la majoria ha canviat. La resta caurà pel seu propi pes. Però no es pot preveure el quan ni el com.
BARCELONA. D’un total de 940 municipis, 920 han aprovat decrets a favor de la consulta. És un esdeveniment d’un impacte enorme. Però, de portes enfora, la imatge decisiva és la d’Artur Mas i Xavier Trias, junts al capdavant de la munió d’alcaldes i alcaldesses. Sense l’alcalde de Barcelona, la demostració de força d’ahir seria qualificada per la pijeria intel·lectualoide com un fenomen “menestral” i fins i tot “carlí”. Però Barcelona és la targeta de visita de Catalunya. Barcelona és una gran capital europea. El que passi en aquest ciutat és un fet de rellevància mundial. Ho dic perquè, amb independència del que passi el 9-N, la pròxima primavera hi ha eleccions municipals, i l’alcaldia de Barcelona és una de les parets mestres del procés. Des de la seva diversitat, i sota administracions diferents, Barcelona ha construït una personalitat pròpia, social, cívica, cosmopolita, que la fa diferent (i estic segur que una gran majoria dels barcelonins de totes les tendències hi estan d’acord). L’absurda confrontació entre ciutat i país que vam heretar de Pujol i Maragall, per sort, ja és història; ara cal un relat barceloní -un relat urbà- que trobi en el procés català la seva principal garantia d’afirmació. Per fer-ho, s’ha d’explicar que Barcelona pot treure rèdits immensos de la seva condició de capital d’estat; però també s’ha d’entendre que Barcelona és -i ha d’aspirar a ser- alguna cosa més que el Cap i Casal de Catalunya.
