Publicitat
Publicitat

Tot esperant els Mandelas àrabs

Amb Líbia, el Iemen, Bahrain i Síria immersos en rebel·lions, no és una exageració suggerir que el tap autoritari que ha ofegat durant segles la llibertat al món àrab pot ser eliminat d'un sol cop amb l'acció de 350 milions d'àrabs. Personalment, crec que això és precisament el que passarà. Aneu engegant l'autobús per a tots els autòcrates àrabs -i per a tu també, Ahmadinejad-. Com algú que sempre ha cregut en el potencial de la democràcia en aquesta part del món, identifico perspectives realment encoratjadores, però també tinc moltes preocupacions sobre aquesta qüestió.

Tinc esperança perquè la gent àrab està lluitant per un govern més representatiu i més honest, que és el que necessitaran per superar els seus enormes dèficits en educació, llibertat i drets de les dones, que els han mantingut endarrerits. Però per aconseguir-ho, hauran de travessar un camp de mines a l'hora de gestionar els conflictes tribals i sectaris. La millor manera per entendre el potencial i els riscos d'aquesta transició és pensar en l'Iraq. Sóc conscient que la guerra de l'Iraq i els posteriors esforços per construir-hi una democràcia han suposat una divisió tan agra als Estats Units que ningú no en vol parlar. Doncs bé, avui parlarem de l'Iraq perquè aquella experiència ofereix lliçons molt importants per gestionar la transició cap a un govern democràtic en un estat àrab multisectari un cop s'ha retirat el tap de ferro.

La democràcia requereix tres coses. Requereix ciutadans, és a dir, persones que es consideren part d'una mateixa comunitat nacional on qualsevol pot manar o ser manat. Requereix autodeterminació, és a dir, votar. I requereix el que Michael Mandelbaum, l'autor de Democracy's good name , anomena llibertat. "Mentre el fet de votar determina qui governa -explica Mandelbaum-, la llibertat determina el que els governs poden i no poden fer. La llibertat acompanya totes les normes i els límits que governen la política, la justícia, l'economia i la religió".

Construir la llibertat és molt dur. Serà molt difícil en estats del Pròxim Orient amb grans majories homogènies, com Egipte, Tunísia i l'Iran, on ja hi ha un fort sentit de ciutadania i on la unitat nacional està més o menys assumida. Però serà doblement difícil als altres estats, dividits per identitats tribals, ètniques i sectàries, i on l'amenaça de guerra civil sempre ha estat present.

En aquest sentit, cap altre país va estar tant dividit com l'Iraq. Què hi vam aprendre, allà? Primer, hi vam aprendre que quan vam treure el tap autoritari, les tensions entre kurds iraquians, xiïtes i sunnites van esclatar perquè cada facció va provar la força de l'altra en una mena de guerra civil de grau moderat. Però també hi vam aprendre que, en aquella guerra, molts iraquians van expressar una força igual de forta per viure plegats com a ciutadans. Malgrat tots els esforços assassins d'Al-Qaida per encetar una guerra civil a gran escala a l'Iraq, mai es va produir. I en les últimes eleccions iraquianes, el candidat que va guanyar més escons, un xiïta, Iyad Al·lawi, hi va concórrer liderant una plataforma identitàriament plural amb sunnites. Lliçó: mentre aquestes identitats tribals estan fortament arrelades i poden esclatar en qualsevol moment, també hi ha forces que aporten equilibri en un Pròxim Orient cada vegada més urbanitzat, connectat i marcat pel Facebook.

"Hi ha un problema de ciutadania al món àrab -va dir Michael Young, l'autor libanès de The ghosts of Martyr's Square- , però això és en part perquè aquests règims mai van permetre a la seva gent convertir-se en ciutadans. Malgrat això, només cal veure els esforços que han mirat de fer els manifestants a Síria per mantenir-se en la no-violència i per parlar de llibertat per a tota la nació".

Lliçó 2: ¿Què va ser crucial per impedir que la guerra civil a l'Iraq no esclatés del tot, crucial per redactar una Constitució que estableix com poden viure junts i crucial per ajudar els iraquians a gestionar unes eleccions netes? Disposar d'un àrbitre creïble i neutral durant aquesta transició: els EUA.

Els EUA van jugar aquest paper a canvi d'un cost excepcional, i no sempre el van jugar a la perfecció, però el vam jugar. A Egipte l'exèrcit egipci està tenint aquest rol. Algú ha d'assumir aquest paper en aquests països en revolta perquè així puguin aconseguir establir els fonaments de la democràcia i la llibertat. Qui assumirà aquest paper a Líbia? I a Síria? I al Iemen?

La qüestió final que ens ensenya l'Iraq és que si bé aquests àrbitres exteriors són necessaris, no són suficients. Abandonarem l'Iraq a finals d'any. Només els iraquians poden sostenir la seva democràcia després de la nostra marxa. El mateix serà cert per a tots els altres pobles àrabs que confien fer aquesta transició cap a l'autogovern. Necessiten fer créixer els seus propis àrbitres, els seus propis Nelson Mandela àrabs. És a dir, xiïtes, sunnites i líders tribals que s'alcin i es diguin els uns als altres el que el personatge de Mandela a la pel·lícula Invictus va dir sobre els blancs sud-africans: "Els hem de sorprendre amb contenció i generositat".

Això és el que hauran de fer els nous líders d'aquestes rebel·lions àrabs, sorprendre's a ells mateixos i als altres amb una voluntat sòlida d'unitat, respecte mutu i democràcia. Com més Mandela àrabs apareguin, més capaços seran aquests líders de gestionar les seves pròpies transicions sense generals de l'exèrcit o agents exteriors. N'apareixeran? Estiguem a l'expectativa i tinguem esperança. No tenim cap altra opció. Els taps s'estan aixecant.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT