Esquerra convencional i llibertat
Mereix una reflexió la dificultat que té l'esquerra convencional per gestionar el tema nacional, fins i tot quan es planteja en termes de dret a decidir, una autodeterminació que fa dècades havia estat en tots els programes. L'excepció és ERC, però aquest partit no ha estat mai vist com una formació pura d'esquerres, precisament per la contaminació nacional. De fet, ERC va néixer com una expressió progressista de la catalanitat diguem-ne mesocràtica, el que avui en diríem de classes populars, i així s'ha mantingut al llarg dels anys. Com que no ha estat mai un partit marxista ni tampoc un partit obrer, s'ha interpretat que l'accent estava posat en la reivindicació nacional. I aquest és el problema: que aquesta reivindicació va de bracet amb la social, una cosa que l'esquerra convencional accepta amb la boca petita però no practica.
Aquesta és la gran contradicció d'ICV. És obvi que Joan Herrera defensa el dret a decidir, i que té molts independentistes en les seves files, però el discurs és molt poc flexible davant del fet que la pressió econòmica ve sobretot de la deslleialtat del govern de l'Estat. Catalunya retalla, entre altres coses, perquè Espanya ens deu, amb la llei a la mà, anys de fons de competitivitat i disposició addicional. ICV en culpa Artur Mas, com si l'home retallés per gust (i aquí podríem matisar que certes privatitzacions, per més cèntims que reportin, fan de mal pair). En tot cas, Herrera separa, com si fossin carrils paral·lels, independència i benestar, i això li taca l'estratègia. Sembla que digui: d'acord amb la consulta, però que no la tiri endavant -o no pas sola- la pèrfida burgesia encarnada en CiU. Sense tenir en compte que CiU és, només en part, intèrpret d'aquesta classe dirigent fàctica que, contràriament als homòlegs del 1900, ja no té projecte, i que més que impulsar, frena. Però que compta. Els equilibris, en política, els carrega el diable, però són necessaris.
El PSC és presoner d'un altre laberint. No és que el tema li molesti per definició, sinó que li molesta al PSOE. Mentre aquesta relació no es corregeixi, el PSC navegarà per les aigües fosques de les abstencions i les indefinicions. La relació és, avui, impossible: el PSOE és espanyol i dogmàtic, per aquest ordre, i el dret a decidir, si han de decidir els catalans, no computa. El marc mental és Espanya, capital Madrid, i aquest projecte és el que va endegar Felipe González el 1982, amb un apèndix cap a Sevilla i tots els bastons a les rodes de la incipient autonomia catalana. Encara hi són. El PSC no pot acontentar dos amos: o el PSOE o Catalunya, perquè a la pràctica, quan el debat arriba a la campanya electoral, Montilla o Chacón acaben dient el mateix que Sánchez-Camacho. I el PP espanyol avui escanya i destrueix els teixits més febles dels catalans. Això, quin país estàs construint o destruint, hauria de preocupar a qualsevol que es vulgui d'esquerres i català.
La CUP és clarament una altra cosa. Aconsegueix que la crítica a les retallades no entrebanqui el suport legítim a l'aposta altíssima de la llibertat, en un to que resulta més fresc i més nou que el de Joan Herrera. La CUP de debò porta l'aire del carrer al Parlament. El gest de David Fernàndez de baixar, simpàtic, a saludar el president acabat d'investir fa presagiar que aquesta formació farà, ben fet, el que no va saber fer Solidaritat: ser una veu per a la regeneració i la radicalitat democràtica, amb la independència en primer pla. I amb la nació sencera: avui la reivindicació dels Països Catalans és utòpica, però si no hi creiem no la tindrem. Benvinguts, perquè en els partits petits hi ha la bona confitura.
Amb aquest panorama, l'ERC d'Oriol Junqueras, savi i ponderat, té un paper difícil: ha de mantenir la credibilitat ideològica sense afeblir Artur Mas, que continua -com a president- sent el líder natural del procés. Aquí és on Espanya voldrà clavar la falca, i aquí és on s'ha d'avaluar la possibilitat de plantar cara a un espoli que resulta dramàtic per al poble català. Si, com sembla, Brussel·les torna a allargar els terminis del dèficit, caldrà anar a Brussel·les a reclamar més aire per a les finances catalanes. En certa manera el relat de la legislatura el modularà Oriol Junqueras i els fets sobre la taula els posarà Artur Mas. Serà David contra el Goliat espanyol, però ja se sap que amb precisió, intel·ligència i bona punteria es pot fer. Esperem que l'esquerra convencional no s'hi posi d'esquena recitant fórmules que tenen poc a veure amb la realitat d'un país espoliat.
