Publicitat

Estiu del 2012 a Catalunya

Quan vius a 8.000 quilòmetres del teu país i els digitals et reben cada matí en estat d'emergència nacional, quan el taxista que et porta a l'aeroport de Washington et pregunta amb cara de pena si vas a Barcelona per quedar-te o podràs tornar, i notes que per dins està dient "Quina sort que sóc eritreu emigrat", puges a l'avió pensant que com ens hem de veure i baixes al Prat com baixàvem els periodistes a Port-au-Prince quan hi va haver el terratrèmol d'Haití: buscant els cadàvers i la destrucció que et confirmin l'apocalipsi.

La primera imatge de Barcelona ja situa, però només és una subtilitat per a iniciats: pasturant mansament a les pistes del Prat, dominen els avions de Vueling i donen al conjunt un aire de sèrie B, tan lluny de la imatge de Munic, on per la finestreta només es veia Lufthansa.

En canvi, les instal·lacions són enormes, netes i, per descomptat, més recents que cap de les dels Estats Units. La cua del taxi està ben organitzada per joves amb armilla reflectora dues talles gran, ungles pintades i celles fines, que pregunten " How many? " amb una jota rotunda, gutural, tan indeleble com els tatuatges.

La taxista fa poc que ho és. Explota el negoci amb el seu marit, que és el titular de la llicència: "La crisi", dic jo. "La crisi", confirma ella, i aquí ho deixem estar, que ja en deu tenir un tip. Avança per la Gran Via. La ciutat funciona.

En un restaurant de prop de casa, amb bon peix i bona carn, la mestressa dóna de cinc a deu euros de comissió als conserges dels hotels perquè li enviïn estrangers. "I així he passat l'hivern, aguantada pels turistes. Hi ha hagut nits que no ha entrat ningú".

Un metro lluent d'última generació em deixa a la porta mateix del nou Hospital de Sant Pau. Dels finestrals i les parets blanquíssimes en pengen metres de papers d'embalar amb protestes sindicals contra les retallades. A la sala d'espera es respira ordre i calma. Em criden a l'hora de la cita. Utillatge nou, tracte exquisit, i surto amb el diagnòstic sota el braç al cap d'una hora i mitja. ¿Deu quedar pressupost per mantenir el que hem construït?

Marxo fent reverències a la sanitat pública, i m'encamino a la Campana, a renovar-me el permís de conduir espanyol, que m'ha caducat fa mesos. Línia 8: en mitja hora estic fent cua a la Prefectura Provincial. El carnet me l'enviaran a casa d'aquí tres setmanes. (No entenc per què el passaport i el DNI te'ls fan al moment i el carnet de conduir no.)

Dies de converses. Conclusió: el que pugui que marxi. "Jo els hi dic als nanos, aquí no hi ha futur". "El meu germà és arquitecte tècnic, i està mirant el Brasil". "Al Rato jo no el ficaria a la presó, sinó a viure amb 500 euros al mes". "A això de la independència li estem donant voltes com un satèl·lit, no sé què més hem d'esperar".

Hem d'esperar uns mínims, perquè a Catalunya i Espanya la comunicació política s'arrossega. Qui ens parla? Mas i Rajoy estan prenent decisions difícils per a ells i duríssimes per a nosaltres i no ens miren als ulls, ni una trista còpia del "sang, suor i llàgrimes". Ni un per què, per quin ordre o un fins quan. Però si divendres Rajoy va dir " traducido a pesetas "! L'oposició, igual. S'ho diuen tot entre ells, des de faristols cronometrats, i pobra de la tele pública que s'oblidi d'emetre la no-notícia. Que vell tot, que perillosament inútil.

I comunicar a Catalunya és urgent. Per a mig país, el projecte espanyol de vida en comú ha deixat de ser atractiu a una velocitat que trenca els esquemes de la política antiga: sento converses que fa tres anys, quan vaig marxar a Amèrica, no sentia. Aquest ja no és el país d'on vaig marxar, d'acord, però tant aquesta meitat de la gent com l'altra, espera explicacions clares, idees que pugui retenir, arguments per a la discussió, vol saber les conseqüències de les decisions. Sobretot per què els mitjans de comunicació espanyols, amb enormes quotes d'audiència a Catalunya, ja parlen de Catalunya com la molèstia que cohesiona els reflexos imperials, disparats els prejudicis de sempre, amb el to expeditiu de qui té la paella pel mànec.

La nit és xafogosa al Grec. Els Amics de les Arts, del camerino estant, senten una ovació. És Pep Guardiola, que seu discretament però es veu obligat a saludar a dreta i esquerra enmig dels flaixos. La gent balla i canta entregada als acords d'un grup de llicenciats educats i entona a ple pulmó "i és que aquí, la merda se'n menja, i és que aquí, ja no s'hi pot estar". Sona a moment protesta del concert. No sé en què pensen quan ho diuen, però jo crec que aquí sí que s'hi pot estar. El problema no és aquí, el problema és així. Així, no.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT