Opinió 15/12/2010

Estrany incident verd

BERNARDO ATXAGA Escriptor
3 min

Va succeir un dia de l’estiu passat. Vaig anar a obrir la porta i vaig descobrir que al pany, creuant-lo en diagonal, hi havia una herba de tija gruixuda i color verd fosforescent. La Mà va actuar molt de pressa i va voler agafar l’herba entre els dits: però, amb el primer contacte, l’herba verda fosforescent va adquirir la forma d’un ganxo. La Mà va optar per retirar-se, i va deixar que fos El Cap qui es fes càrrec de la situació. “Quina herba més rara!”, va exclamar El Cap. Allò no ajudava pas a desentrellar l’enigma, però La Mà, impacient, va tornar on era l’herba fosforescent i es va situar a la seva vora, a uns dos centímetres. “Vés amb compte”, li va recomanar El Cap.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Durant una estona no va passar res, com si el temps s’hagués aturat i La Mà, El Cap i l’herba verda fosforescent amb forma de ganxo composessin una instal·lació artística. Però aviat tot va tornar al seu lloc. La Mà i El Cap van retrocedir a la posició inicial; l’herba verda fosforescent es va dreçar. “Deu ser un insecte”, va dir El Cap amb el to de reflexió que, generalment, caracteritza els caps. “És molt gran, no?”, es va preguntar La Mà mesurant el probable insecte amb els dits. La mida era similar a la del més gran, el que anomenem cor.

Va sobrevenir un canvi pertorbador. De l’extrem de l’herba verda fosforescent –possible insecte–, en va emergir un caparró afilat i brillant. Semblava el d’una serp de miniatura, amb la boqueta ametllada i els ulls boteruts. Lentament, el caparró es va girar cap a nosaltres, és a dir, cap a La Mà, El Cap i cap a mi mateix, Coordinador General de tot plegat.

En vista de l’ensurt de La Mà, El Cap va adquirir el to alliçonador dels diccionaris i va dir: “No tinguis por. Es tracta d’una mantis, de la família Mantidae, originària del sud d’Europa. No és un insecte verinós. Per caçar utilitza les dues potes davanteres, que són espinoses. Amb aquestes potes subjecta la presa i se la menja viva. En general, les femelles són més fortes i agressives que els mascles, i de vegades acaben cruspint-se la seva parella durant l’aparellament o després, començant pel cap”.

La Mà va escoltar les explicacions d’El Cap i es va quedar ben quieta. Per dir-ho d’alguna manera, La Mà s’estimava tots els seus dits igual, i no volia perdre ni un àpex de cap.

El Cap es va posar filològic: “Aquest insecte té noms curiosos. En castellà es diu santateresa, perquè, amb les potes davanteres recollides, sembla que resi; en llengua basca, sirrina-pantika; en català, pregadéu”.

Vaig abandonar aquella digressió i vaig anar corrents fins a la cuina per buscar un recipient de plàstic que acostumo a utilitzar per guardar-hi les salses. Deu segons després, un altre cop a la vora de la porta, La Mà va fer la seva feina. L’herba verda fosforescent, la Mantis, va quedar empresonada.

Vaig col·locar el recipient-presó damunt de la taula de la cuina i vaig seure amb un cafè davant de la mantis. “La veritat, les potes davanteres espinoses que teniu són molt fortes”, va dir El Cap, obrint el diàleg. La presonera va girar el caparró repetidament, cap a la dreta i cap a l’esquerra. No acceptava la meva afirmació. “No són tan fortes”, semblava voler dir. “Si ho fossin, trencaria aquestes parets de plàstic i m’escaparia”. El Cap va canviar de tema. “Recordo que un dia vaig visitar un pintor al seu estudi –va dir–. En tenia una de la teva espècie com et tinc jo ara a tu, ficada en un recipient, i de vegades hi tirava una aranya. Era impressionant veure el poc que trigava la teva companya a menjar-se-la viva”.

La Mà semblava nerviosa. Aixecava la tassa de cafè i contínuament me l’apropava als llavis. Per la seva part, la Mantis movia lentament el caparró, indagant. “No busco la llibertat, busco una sortida”, va dir, citant Kafka. El Cap seguia amb els records: “Aquell dia el pintor em va parlar d’un llibre de Dalí, segons el qual el veritable motiu de l’Àngelus de Millet és la sexualitat caníbal. La dona que estava resant és, en realitat, de la teva espècie. Vol devorar l’home que està amb ella, el del carretó”.

La Mà va tenir una reacció inesperada. Va agafar el recipient de plàstic i el va llençar per la finestra de la cuina cap a la zona del jardí on, en aquell moment, mandrejaven els dos gossos de la casa.

Cinc minuts després, el recipient havia quedat marcat per les mossegades dels gossos, i l’herba fosforescent, la mantis, jeia morta a la vora de l’altra herba, la que no té caparró. Una llàstima, la veritat, perquè la nostra conversa només acabava de començar i semblava prometedora.

stats