Amb encert i oportunitat titulava fa uns dies aquest diari: “Europa s’enroca en l’austeritat”. De totes maneres, m’agradaria fer una matisació; la utilització reflexiva del verb enrocar suposa una decisió conscient del subjecte, i crec que aquest no és el cas. Europa no ha decidit enrocar-se; jo fins i tot diria que Europa no ha decidit res. Més que no pas enrocada, Europa està paralitzada, impotent. Europa no acaba de saber què ha de fer, perquè el sistema per prendre decisions no funciona. Això suposa grans dificultats per solucionar els problemes econòmics actuals, i provoca grans frustracions en els ciutadans. Davant d’aquesta evidència es busquen explicacions i causes del que està passant. En vull comentar dues.
Model social. Es discuteix sovint quines són les causes del fet que altres zones del món (i molt especialment els Estats Units) ja considerin pràcticament superada la crisi financera i hagin recuperat el creixement, i en canvi a la Unió Europea les expectatives siguin molt poc clares, alguns estats segueixin encara en recessió i no hi hagi perspectives segures de millora sostenible.
Alguns defensen que la raó de fons és que el model social europeu, basat en la redistribució i l’estat del benestar, té moltes més dificultats per ser competitiu en una economia globalitzada que no pas el model americà, basat en el mercat, la competència molt més crua i la relativa inhibició de l’estat. Segur que hi ha alguns elements de raó en aquesta visió, però no és veritat que “l’economia liberal de mercat” sigui millor que “l’economia social de mercat”. No és només que aquesta segona sigui millor des d’un punt de vista de justícia, sinó que els resultats econòmics basats en la competència i la plena llibertat no són millors que els que proporciona la redistribució, l’augment de cohesió social i l’increment del capital humà, fruit d’una formació més àmplia i d’una salut millor. La comparació històrica entre els EUA i Alemanya o Suècia ho deixa ben clar.
Model polític. Jo sóc dels que pensen que la manera com funcionen les institucions polítiques, la seva capacitat de seguiment i d’intervenció en temes econòmics, monetaris o financers, és un dels factors importants que determinen la competitivitat dels països en aquesta etapa de la globalització.
Des d’aquest punt de vista, és un fals mite la no intervenció dels governs nord-americans en l’activitat econòmica. Potser no és tan forta en el funcionament intern, però és extraordinària en els afers de tipus internacional (acords de comerç, control de moneda, recursos naturals...), utilitzant a favor seu, fins i tot barroerament, la seva potència geoestratègica. I aquí és on Europa (tant la UE en el seu conjunt com la zona euro) té una evident debilitat. La contradicció que suposa haver establert un mercat únic i haver adoptat una moneda única però mantenint la fragmentació nacional en les polítiques econòmiques, laborals, fiscals, de recerca o energètiques disminueix extraordinàriament la capacitat d’actuació en el context internacional. És com voler jugar a Primera Divisió amb un equip dissenyat, acostumat i preparat per jugar a Segona. O com intentar fer un bon paper al campionat dels pesos pesants amb boxejadors de pes lleuger. Les economies i les empreses dels estats europeus no compten ni amb les complicitats ni amb els recursos polítics amb què compten les dels grans estats (els EUA o la Xina), quan el pes econòmic de la UE és, com a mínim, igual al d’aquestes àrees.
No hi ha cap dubte que les diferències de model social tenen algunes repercussions en la competitivitat, i que la globalització ens obliga a revisar aspectes, i sobretot abusos, del nostre model, que jo segueixo pensant que és millor que l’altre. Però del que estic molt segur és que la causa més important de les nostres dificultats, que han quedat retratades amb les conseqüències de la crisi financera, és la fragmentació política europea i especialment de la zona euro. Alguns, crec que equivocadament, proposen tornar a Segona Divisió, és a dir, renacionalitzar les polítiques, i fins i tot renunciar a l’euro. Jo penso que és urgent sortir de la paràlisi política i completar, amb tots els estats de la zona euro, la construcció d’una unió política, oberta en la seva diversitat, però unida en les polítiques de transcendència econòmica.
