La inestabilitat política a Grècia, abocada a unes noves eleccions generals o qui sap si fins i tot a una sortida de l'euro, torna a fer tremolar, i aquest cop amb una virulència que fa plausibles els pitjors auguris, Europa i la seva moneda única.
El cas grec ha evidenciat alguns fets inquietants. En primer lloc, que, ignorant la realitat, Grècia -o almenys una bona part dels seus governants i ciutadans- encara creu que pot continuar dins de l'euro i rebent quantitats colossals d'ajuts sense atendre les condicions dels que l'ajuden.
La segona constatació és que, deixant de banda que Atenes no sempre ha complert els seus compromisos amb la UE i l'FMI, els plans de rescat han fracassat a l'hora de treure el país de la crisi. L'economia grega està del tot col·lapsada.
La tercera evidència, i probablement la més transcendent, és una opinió pública europea cada cop més contrària a les receptes que imposa una Unió Europea pilotada per Berlín. No sembla que Europa es pugui construir contra els seus ciutadans.
En aquest context, que Grècia surti de l'euro no convé ni al país hel·lè ni als seus socis, per raons econòmiques i per raons polítiques. Seria un fracàs per a Grècia i per a Europa. Però Grècia no es pot mantenir en el club a qualsevol preu. Perquè està en joc la mateixa supervivència de l'euro. El risc de contagi a la resta de països del Sud endeutats, entre els quals Espanya, es va viure ahir com mai, amb una prima de risc sense precedents en una dècada d'euro.
La trobada entre Merkel i Hollande d'avui és cabdal: tant per greixar l'eix franco-alemany com perquè el missatge del president electe francès a favor del creixement recull el sentiment del carrer. Europa ha d'actuar de pressa per fer un pas de gegant en la seva integració i abraçar l'austeritat sense por d'alentir el calendari de l'ajust. L'Europa del Nord pot fer més per estimular el creixement. És l'hora de mobilitzar inversions, d'un Tresor europeu, d'eurobons. De la política davant dels mercats.
