Publicitat
Publicitat

Europa, política, societat

Europa s'enfronta al seu destí. La viabilitat del somni europeu està en joc. La combinació del gust per la generació de riquesa i l'assegurament d'un estàndard mínim de qualitat de vida per a tothom eren el nord de les polítiques econòmiques i socials sorgides després de la Segona Guerra Mundial, amb arrels profundes en les solucions a la crisi del 1929 aplicades pel president Roosevelt i el New Deal. Ara Europa s'ha empantanegat en el fang del deute i de la manca de perspectives. El problema d'Europa, tanmateix, no és un problema econòmic. És un problema de model i, per tant, de visió. Un problema polític.

Margaret Thatcher posà les bases per destruir el model, la visió de després de la guerra. Emparada pels abusos d'una esquerra postsocialdemòcrata irresponsable i malgastadora, decidí posar proa ideològica als dics que protegien Europa de la dèria ultraliberalitzant de la dreta. La batalla era dura al carrer però no tant a l'acadèmia ni als passadissos governamentals. Al cap i a la fi qui havia destruït la frontera entre l'estímul i la subvenció amb demagògia populista era una esquerra ultramuntana, enderiada a mantenir quotes de poder institucional sovietitzant entramats empresarials públics i cossos institucionals de difícil fiscalització. Dit d'una altra manera, entre les subvencions franquistes al carbó asturià i l'ultraproteccionisme a la mineria de Northumbria, no hi havia gaire diferència. Thatcher tenia la coartada: liberalitzar volia dir fer servir els impostos per al que calia fer-los servir. I si el cost era dolorós a curt termini, seria guaridor a llarg termini.

Liberalitzar, però, era alguna cosa més que alliberar recursos públics per dedicar-los al que calia. Liberalitzar, tal com ho entenien els thatcherians, volia dir generar una nova visió política, un nou model de societat basat en el guany com a motor social; basat a mesurar l'èxit en funció del marge net aconseguit en cada operació. S'hi apuntà tothom. Des de la dreta fins a l'esquerra. Van ser els anys dels ministres socialistes espanyols lloant a la tribuna de Las Cortes una economia, l'espanyola, en la qual " no hay país en el mundo en donde uno se pueda hacer más rico más rápido ".

L'ensorrament del model social europeu ve d'aleshores i és conseqüència de la incapacitat de la socialdemocràcia per idear un model, una visió, un sistema que fos més atractiu que el proposat per Thatcher i els seus successors. Només la London School of Economics i el professor Giddens miraren de fer-hi front amb coratge. Era la Third Way, la tercera via. Una combinació del millor dels dos mons. Mirant de recuperar la meritocràcia com a ànima del sistema, sense renunciar a posar l'accent en les polítiques socials, combinant solucions públiques amb intervenció de capital privat. Era tard. D'una banda, l'Europa continental s'hiperburocratitzava i fugia del control democràtic seguint els pitjors camins possibles, i seguia donant coartades ideològiques i fàctiques als que s'hi oposaven i oposen. De l'altra, la febre d'or dels mercats internacionals i la pressió del totxo i del mercat del sòl ridiculitzaven les expectatives de guanys ofertes per operacions amb aire social, però sense glamur financer. A més, hi havia la gran impostura en el manteniment de la demagògia buida d'una esquerra sobrepassada pels fets, farcida de líders polítics teòricament del poble associats a imatge de luxe desenfrenat. La política també són les imatges.

Avui Europa fa fallida. L'abús del sistema per part de tothom l'ha duta al precipici. Hi ha qui directament ha parat la mà i ha malbaratat els cabals públics. Països amb governants irresponsables que han fet veure que n'hi havia prou amb les subvencions per tirar milles, oblidant que el que cal és construir un sistema productiu eficient i eficaç emparat per una ètica pública. Hi ha qui ha llançat la capacitat productiva per la borda i s'ha fet un castell de cartes amb els mercats financers. Hi ha qui s'ho ha mirat, pensant que se'n podia sortir tot sol. Tots s'han equivocat.

El problema és que de sobte les solucions ens retornen al punt de partida, al de fa trenta anys, quan la Thatcher començava a imposar la seva visió, la seva política: avui sembla que sortir del pou implica exclusivament privatitzar i liberalitzar encara més. Amb l'esquerra desapareguda en combat fa trenta anys, ara la dreta s'ensorra en el fang d'uns plantejaments que no són solució de res: menys drets socials equivalen a menys societat. Cal treballar per construir un model nou, una nova visió, una nova política per a Europa, basada en la transformació immediata del sistema productiu i en la potenciació de la xarxa social, emparada pels valors de la laïcitat i de la Il·lustració. En seguirem parlant. Ho hem de fer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT