Opinió 30/04/2014

Europa en la tragèdia ucraïnesa

i
Joschka Fischer
4 min

Sovint l’estratègia política de gran volada i l’experiència quotidiana tenen molt en comú. Intenteu, per exemple, empassar-vos una llonganissa sencera i probablement morireu ennuegats. Així, al món de l’alta política, les persones no es comporten pas de manera diferent: tallen la llonganissa a rodanxes abans de consumir-la. Si no poden assolir un objectiu immediatament, s’ho prenen amb paciència, van a pams.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Actualment, el Kremlin aplica aquesta tàctica de la llonganissa amb Ucraïna. Som testimonis d’una tragèdia en diversos actes en la qual els actors i els objectius estan clars. El que es desconeix és quants actes més tindrà aquest lamentable espectacle polític i, per tant, quan -i com- acabarà.

El primer acte va començar la tardor del 2013, quan el llavors president ucraïnès, Víktor Ianukóvitx, va deixar amb un pam de nas la Unió Europea i els seus dirigents en negar-se a subscriure un acord d’associació en el qual s’havia treballat durant molt de temps. En lloc d’això, va decidir integrar Ucraïna en una unió duanera amb Rússia a canvi d’un bon grapat de diners i de petroli i gas natural barats. Segons semblava, el president rus, Vladímir Putin, havia aconseguit el seu objectiu polític, és a dir, arrossegar amb fermesa Ucraïna, que durant el període postsoviètic s’havia anat acostant a Europa, de nou cap a l’àmbit d’influència del Kremlin.

El segon acte el va representar el poble ucraïnès rebel·lant-se a l’oest del país i al Maidan de Kíev contra els esforços de Ianukóvitx per vincular més estretament Ucraïna amb Rússia. Després de tres mesos de protestes, la revolta va provocar la sortida de Ianukóvitx, un fet que va frustrar temporalment els plans de Putin d’aconseguir per la via pacífica l’hegemonia russa a Ucraïna. Ni l’OTAN, ni la Unió Europea, ni els Estats Units no van actuar per impedir el cop de timó d’Ucraïna cap a l’Est, sinó que Ianukóvitx va ser derrocat per una majoria significativa d’ucraïnesos.

El tercer acte va ser conseqüència de la situació política que afrontava Putin a Rússia i va donar peu a una solució merament temporal que va provocar la invasió armada matusserament emmascarada de Crimea i la seva posterior annexió. Si no s’hagués annexionat Crimea, Putin hauria hagut de fer front a una catàstrofe política interna, així com al final prematur del seu somni: seguir els passos d’Ivan el Gran i aplegar les terres russes per recuperar la influència de Rússia a escala mundial.

Però l’objectiu de Putin mai no s’ha limitat al control de Crimea. El president rus sempre ha volgut controlar tot Ucraïna, perquè no hi ha res que temi més que tenir un veí amb èxit, democràtic i modern que, predicant amb l’exemple, resti autoritat a la seva democràcia dirigida. I així hem arribat al quart acte de la tragèdia, en el qual Rússia intenta apoderar-se de l’est d’Ucraïna i Occident respon.

L’annexió per la força de la part oriental d’Ucraïna, que suposaria la partició en dos del país, té molt menys suport que l’operació de Crimea, fins i tot entre la població russoparlant. L’objectiu de la intervenció militar encoberta de Rússia en aquella zona és desestabilitzar Ucraïna a llarg termini per mitjà d’aldarulls orquestrats a fi de deslegitimar a curt termini les eleccions presidencials del 25 de maig i evitar així la consolidació de l’ordre polític post-Ianukóvitx.

La tasca d’Occident consisteix a estabilitzar Ucraïna per mitjans econòmics i polítics i a contenir l’expansionisme rus. El Kremlin, com és d’esperar, mira d’encarir i de dificultar al màxim qualsevol resposta occidental desplegant la seva estratègia de desestabilització davant dels nostres nassos, pam a pam, amb l’esperança que, algun dia, una Europa i uns Estats Units frustrats tirin la tovallola.

Previsiblement, ni Rússia ni Occident tindran prou força per assolir plenament els seus objectius a Ucraïna. En conseqüència, el més raonable seria que totes dues parts intentessin, amb la participació dels ucraïnesos, conciliar els seus interessos. Però per a això cal que Putin abandoni les seves ambicions estratègiques, cosa que no farà mai mentre pugui seguir fent talls a la llonganissa.

Que se li esmussi el ganivet a Putin i es posi fi a la crisi ucraïnesa de manera pacífica depèn, en gran part, de la Unió Europea. Les sancions no impressionaran el president rus (ell i la seva colla estan aconseguint aïllar Rússia econòmicament i financerament d’una manera més eficaç del que podrien fer la majoria de sancions). Sí que ho faran, en canvi, les mesures polítiques pacífiques però alhora tangibles que s’adoptin a Europa.

En aquest sentit, el primer ministre polonès, Donald Tusk, l’ha encertada amb la seva proposta: la creació diligent d’una unió energètica europea, començant pel mercat del gas natural. La unió hauria de comprendre, a més, una representació externa conjunta i una política de preus comuna. Aquesta mesura, combinada amb més diversificació dels països proveïdors i un impuls a les energies renovables, invertiria la relació de forces entre la Unió Europea (el principal client del petroli i el gas natural russos) i el Kremlin.

Si, alhora, Polònia es decidís a entrar a l’euro a la primera oportunitat que se li presentés, el desafiament de Putin a l’Europa de l’Est rebria una resposta ferma i completament pacífica. D’aquesta manera, Polònia passaria a tenir un paper clau al centre d’una Europa cada vegada més integrada.

La integració dels mercats europeus de l’energia i el gas natural ha topat principalment amb l’oposició d’Alemanya. Ara bé, després de la tragèdia ucraïnesa, ja no hi haurà ningú a Berlín que pugui defensar aquesta postura, i més tenint en compte que els dirigents alemanys són contraris a imposar sancions a Rússia per plantar-li cara. Així doncs, ja no els quedarà cap excusa per rebutjar la unió energètica. A hores d’ara, tothom ha entès quina és la raó de ser d’aquesta comunitat que anomenem Europa. Per citar El fanfarró d’Isop: “ Hic Rhodus, hic salta!” [Aquí tens Rodes, ara salta!] Ja has parlat prou, Europa. Ara vés per feina!

Copyright Project Syndicate

stats