Publicitat
Publicitat

ENBLANCINEGRE

Fake Lullaby

A Londres una companyia ha posat en escena una proposta teatral tan innovadora com sorprenent. La sessió comença a les deu del vespre i els espectadors hi han de portar el pijama i el raspall de dents. En lloc de butaques la sala és plena de llits. Amb el públic acomodat, s'abaixen els llums i una música tènue acompanya els actors mentre expliquen contes fins que els espectadors s'han adormit. A les set del matí els desperten, els donen un esmorzar típic anglès i tots cap a casa.

Als actors ens pregunten sovint si, aprofitant el talent que demana actuar als escenaris, en el nostre dia a dia personal patim la temptació de fingir més que la resta de mortals. També ens comparen sovint amb els polítics, justament perquè el do de fer passar per certes les mentides evidents va molt cotitzat entre aquests últims. Però el cert és que els bons actors no són tant els que diuen mentides a la vida sinó grans veritats a l'escenari. Ni els bons polítics són els que ens enreden al faristol, sinó els que són capaços de treballar al servei del seu país, de veritat.

Durant dues setmanes de campanya electoral hem assistit impertèrrits a tota mena de representacions d'uns actors polítics -els que encara tenen veu- que més que actors dramàtics semblen titelles sortits d'una comèdia de Goldoni. I, malgrat tot, si a Lullaby -el nom d'aquest original muntatge, que en anglès significa cançó de bressol- prescindíssim dels actors i els substituíssim per polítics, l'objectiu d'adormir la platea s'aconseguiria igualment. Quantes bufetades hi hauria per fer de Pinotxo ara que plega el primer actor. I quin malson la senyora Chacón vestida de Caputxeta en blanc i negre, avisant-nos que ve el Rajoy-llop disfressat d'àvia, que més que un llop el que acabarà sent és un patufet menjat pel bou-Merkel com una col de Brussel·les.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT