1 . PROPIETÀRIA. La principal accionista del PSOE, Susana Díaz, la que controla la quota de capital polític més important del partit (Andalusia), ha decidit no optar a la secretaria general que Rubalcaba deixa vacant. Desmunta d’aquesta manera l’estratègia de canvi sense traumes que buscaven els barons socialistes i obre un període de turbulències, perquè els aspirants són molts i les figures amb perfil i caràcter són poques. Susana Díaz ha tret la regla de càlcul polític i ha pensat que era millor no tenir pressa. Que ja vindrà l’oportunitat quan la situació sigui més madura. La solució ràpida, que passava per ella, podia tenir un efecte de dòping per al PSOE a curt termini, sobretot tenint en compte la debilitat del PP, i per això n’eren partidaris els que pensen que qui dia passa any empeny. Però la crisi del PSOE és tan gran que requereix una certa sacsejada, un mínim ritual d’obertura de portes i finestres. La solució via pacte en la cúpula del partit era arriscada en una organització que en aquest moment té un sol ancoratge territorial sòlid.
Tanmateix, el poder de Susana Díaz al PSOE és tan gran que no hi pot haver secretari general ni futur candidat sense la seva conformitat. Per això és interessant saber la idea que Díaz té del seu partit. Segons ella, el PSOE és “columna vertebral d’Espanya”, peça clau del poder polític establert, i, per tant, no es pot permetre cap frivolitat amb la Constitució i l’estat de dret, ni tan sols coquetejar amb el republicanisme. Això sí, Susana Díaz té molt clar que el PSOE està en molt mal moment (a les europees va obtenir els pitjors resultats de la història del partit) i que cal recuperar el prestigi de la política, però no per això s’ha d’estar pendent dels moviments de Podem, respecte al qual marca totes les distàncies. “Jo vinc de la casta dels lampistes, que és la meva família -diu-, i gràcies a la mobilitat social del sistema sóc on sóc”. La línia de separació és clara. I la idea del PSOE de Susana Díaz també. Si aquest és el camí que ha de treure els socialistes de la desfeta, que Déu ens agafi confessats.
2 . DELIRI. “El que no és a la Constitució no existeix”. Ho ha dit el fiscal general Eduardo Torres Dulce. Des que el republicanisme també demana el dret a decidir (el 62 per cent dels espanyols voldrien escollir règim), com ja fa temps que el demanem els catalans, el legalisme ideològic que el govern central i el seu entorn no paren de propagar ha arribat a expressions delirants. Una cosa és defensar la legalitat i una altra creure que només el que és legal és real. Sorprèn que una fantasia com aquesta hagi captivat una persona culta i cultivada com Torres Dulce. A vegades, per sortir del pas, es diu qualsevol cosa. La millor resposta l’ha donat El Roto: “L’erupció no s’ajustava a l’ordenament jurídic però la lava seguia fluint”.
3 . FINAL D’ÈPOCA. Al Palais de Tokio de París, lloc emblemàtic de la neomodernitat, hi ha dues instal·lacions que transmeten una profunda sensació de final d’època. Thomas Hirschhorn ho fa entre neumàtics gastats, paquets d’embalatge, fusta i molts papers amb textos que busquen la il·luminació i la consigna. Amb tot això construeix un enorme espai d’estètica okupa, per estar, mirar, escoltar, compartir o anar cadascú a la seva, que vol mantenir viva la flama d’un pensament i d’una cultura que s’esgota. El fotògraf japonès Hiroshi Sugimoto, en un paisatge de runa, deixalles i fòssils de la nostra pròpia cultura, proclama des de diverses perspectives -aparentment contradictòries- que el món ha mort. Vinguem d’on vinguem estem atrapats. Uns muntatges especialment eloqüents en els dies en què es commemora amb més malenconia que altra cosa el Desembarcament de Normandia. Quan encara hi havia guerres justes.
