Publicitat
Publicitat

Faria la mateixa flaire la rosa amb un nom xinès?

Un poliglot és algú que domina diversos idiomes. A l'època de les comunicacions i dels viatges planetaris, el poliglot gaudeix cada vegada de més respectabilitat, perquè pot viure sense dificultat en molts països. Malgrat totes les connotacions romàntiques, la paraula poliglot segueix sent tan lletja com el seu antònim monolingüe.

La paraula monolingüe descriu a qui només parla la llengua materna. Aquí, mono fa l'efecte de ser un terme mèdic, que denota una certa patologia o un handicap. En la vessant intel·lectual, el monolingüe sol donar per fet el que ha mamat. La llengua d'una persona defineix o aplega tot el seu món; fins al punt que el nom de la rosa no només és un nom, un símbol o un signe, sinó que s'arriba a percebre i olorar com una rosa real.

La següent anècdota és una il·lustració de fins a quin punt podem prendre els signes com si fossin la realitat. Quatre elegants noies europees, de quatre països diferents, viatgen en un tren. Quan els serveixen l'aigua, la noia anglesa manifesta la seva sorpresa pel fet que la francesa n'hagi dit de l'eau . La francesa troba aquests escarafalls difícils de pair, i respon tot seguit: "I què voleu que sigui, sinó de l'eau !" La italiana pensa que totes dues s'han begut l'enteniment i fa: "Serà més aviat del'aqua ". La jove alemanya, ofesa, diu que ha de ser das Wasser . L'anglesa, pragmàtica, perd els estreps i, tot fent un glop, emet el seu veredicte rotund: "Només nosaltres, els anglesos, tenim raó de dir-ne water . No només es diu water ; és que ho és!" Per a la jove anglesa, en la paraula aigua ( water ) hi ha aquositat ( wateriness ). Segons la mateixa lògica, la paraula anglesa dog (gos) hauria de contenir la substància de l'aferrissament ( dogedness ), inherent a la forma mateixa i al so de la paraula dog . Però la lingüística moderna ha mostrat que dog en anglès vol dir un determinat animal domèstic pelut i de quatre potes perquè dog es diferencia per conveni arbitrari d'altres paraules de l'anglès com ara, posem-hi, cock (gall). Arbitrari vol dir que no hi ha cap raó vàlida que expliqui per què en anglès la paraula dog sona com sona i té la forma que té. El que fa que dog signifiqui el que significa és el sistema d'una cadena infinita de diferències.

Creure que la llengua pròpia és directament el llibre obert de la natura o de la realitat, i que és l'únic llibre que hi ha, comporta el perill de quedar subjecte a la pròpia llengua com si fos el llenguatge de la veritat. ¿I què podria haver-hi de més natural i autèntic que una llengua que parla amb la veu de la natura? Però aquesta visió deixa de banda el fet que la llengua, aquella en què ens hem criat, sovint deforma i distorsiona la nostra percepció i la nostra comprensió.

La llengua pot ser una presó, però si la prenem pel món, confonem el centre de reclusió amb el temple de la veritat. En efecte, per trobar una sortida d'aquesta reclusió, no hi ha res millor que aprendre una llengua estrangera.

Haver après l'anglès em permet sortir de la unilateralitat i el tancament de la llengua xinesa. D'altra banda, puc veure els límits de l'anglès. Sento que oscil·lo entre dues llengües. Per mi, el xinès i l'anglès es confronten en un espai intermedi. Potser aquest espai fluït és insegur, precari i inestable, però també és mòbil, dinàmic i alliberador. Quan faig servir l'anglès m'adono que és una llengua prestada, conscient del fet que estic submergit en una cultura que he adquirit després d'anys d'estudi. El cantó del xinès fa un cop d'ull al de l'anglès, tot advertint: "Vigila amb les trampes de l'anglès". Segurament, confrontar l'anglès amb el xinès, o a l'inrevés, fa disminuir el perill de bastir un ego desmesurat en relació amb la nostra llengua materna com a llengua de la veritat.

Shakespeare va dir: "Què val un nom? Girant el de la rosa, / faria la mateixa dolça flaire" [traducció de Miquel Desclot]. Una mica com la noia anglesa, amb el seu olfacte particular per les coses pràctiques, Shakespeare diu que la dolça fragància de la rosa és el que fa que una rosa sigui una rosa, independentment de les etiquetes buides que s'hi puguin penjar al damunt.

Però tot fent entendre que l'essència de la rosa és la dolçor, no el nom, Shakespeare imposa a la rosa una estètica de la dolçor, o bé, com qui no vol la cosa, hi passa els seus pressupòsits culturals. La rosa, en altres llengües o cultures, pot no fer una flaire tan dolça com en anglès. Si més no, pot no emanar la mena d'aroma i de bellesa associada amb la llum de la lluna, les galtes rosades, el romanticisme o un amor tendre.

La poesia clàssica xinesa conté una gran profusió d'imatges florals, però els poetes de la tradició xinesa no sembla que hagin estat capaços de sentir l'aroma de la rosa, i encara menys de cantar-ne les lloances. Alguns escriptors xinesos moderns, amarats de les tradicions occidentals i enamorats del romanticisme, han aconseguit entrenar el seu nas per percebre la dolçor romàntica de la rosa; però en la literatura xinesa, la rosa està marcida sota una pàl·lida coberta de malenconia. La bona olor, a la cultura xinesa, la fa el lotus, fresc i eteri, no pas la rosa. Si les evocacions de la rosa han de donar les gràcies a algú per fer tan dolça flaire és a la llengua anglesa; i aquest do graciós es perd en xinès. Però també pot passar en anglès: he sentit a dir que alguns parlants monolingües d'anglès, tot i no ser al·lèrgics a les roses romàntiques, troben l'olor d'una rosa real profundament repugnant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT