És apassionant el que ens ofereix la tecnologia, i procuro no perdre-m'ho ni despenjar-me'n. Com a periodista, sé que estem vivint una època de canvis irreversibles que transformen la comunicació i ens ofereixen possibilitats infinites. Com a consumidor, temo estar patint una època d'absorció brutal per part dels iPads, Twitters, Facebooks i companyia, que m'hipnotitzen i impedeixen mirar els ulls de ningú. "Em sembla que t'estic perdent", em diu un amic amb to foteta cada cop que intueix que fingeixo escoltar-lo però una de les pantalletes m'ha abduït. Té raó, em deixo perdre per una atracció fatal cap a un món fascinant si no fos tan procliu a generar-nos ansietat. Per això em defineixo com a practicant, més que creient, en tot el que estem vivint. I mentre em serveix, hi crec, però amb una fe provisional, que caducarà com ho va fer la meva admiració pel fax, quin gran invent. Em sento agnòstic actiu, cosa que em permet no ser ni dels que lluiten per salvar el paper ni dels que el donen per mort, sinó dels dos alhora. Els profetes de cada nova joguina reforcen amb les seves arengues exagerades la meva actitud escèptica: em diverteix entendre què hi busquem i trobem, en cada nova via de comunicació, més que desxifrar-ne les entranyes. M'agrada parlar, escoltar, no la tecnologia. M'encanta conduir per arribar a lloc, però no m'avorreix la mecànica.
