Publicitat
Publicitat

EL DIA QUE M'ESPERA

Ferran Monegal

És periodista i analista de "la gàbia", també coneguda com a televisió. La seva mirada crítica posa una mica de llum al circ

A les 5 miro els diaris. Ja són tots a internet. Llavors menjo fruita, és l'únic moment del dia que ho faig, segurament un kiwi, una fruita fonamental, i em poso a dormir. Dormo unes 3 hores i mitja, no en necessito més. Llavors em llevo i vaig a esmorzar al bar Ski, a la Via Laietana. No haig de dir res, ja saben que vull un cafè amb llet i un entrepà. A les 12 m'espera la reunió amb totes les redactores. Elles han pentinat 300 hores de televisió i em fan propostes, com si jo fos l'audiència, amb el mateix format. Cal mirar sobretot què volem dir en cada tall, si no hi ha discurs darrere es retira. Com al mercat del peix, compro el que m'interessa. Després fem l'estructura del programa, com ho ordenarem perquè tingui ritme, i guardarem per al final el que en diem "la perla". La més escumosa. Normalment no dino mai. Quan és l'hora me'n vaig a peu al programa de la Júlia Otero, on faig cada dia unes pinzellades televisives. Després torno a la redacció i comencem a preparar l'entrevista al convidat. Miro els talls que ha preparat la redactora i el muntador i llegim el guió. A les 19.30 marxo pitant a casa per escriure la columna, que fa 18 anys que escric i que és l'origen del programa. L'escric a casa, però accedeixo al sistema com si fos al diari. A les 9 sopo bé. Fricandó o pollastre amb escamarlans. Després veig els programes que em toquen fins a les 2.30. Llavors arriba l'oci. Escolto música amb cascos i llegeixo clàssics. A la meva edat ja no es llegeixen novel·les.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT