Vèiem ahir com certs usos de posar per ficar més que incorrectes són empobridors, recorren a un mot menys específic. (De fet, al DIEC2 tant hi ha "Fica la clau al pany" com "Posa la clau al pany".) I, per ridícul que ara sembli, hi pot haver induït cert puritanisme: ficar vol dir, etimològicament, clavar o introduir una cosa dins d'una altra.
En canvi, els de ficar per posar , com ara "S'ha ficat a plorar" o "M'han ficat una multa", són indiscutiblement inadequats en estàndard i denoten -deixant de banda usos dialectals- un estadi immadur de la competència lingüística que associem a infants o gent poc culta.
Justament, la meva hipòtesi per explicar-los se centra en el procés d'adquisició d'aquesta competència, a la qual no arribem per mera imitació sinó construint estructures -podem dir-ne gramàtiques - de progressiva complexitat, cosa que porta a cometre errors mai sentits.
El mateix procés que explica que diguem "mama" abans de "mare" o que el barceloní que de petit deia "Me dónes això?" (que és el que diu sempre un gironí) digui de gran "Em dónes això?", pot fer que, en el camp semàntic, els mots de sentit més concret i definit, més clars i rotunds, ocupin d'entrada part de l'espai d'altres de més genèrics i polisèmics.
La distribució de ficar i posar és tan subtil que, en l'aprenentatge de la llengua, alguns nens opten per no escalfar-s'hi el cap i, en cas de dubte, recórrer al terme que ells perceben com a més marcat i distintiu ( ficar ), sobretot si són entesos i no els corregeixen.
