Opinió 19/09/2014

Finalment, el debat sobre el model turístic (i 2)

i
Miquel Puig
3 min
Finalment, el debat sobre el model turístic (i 2)

La pretensió d’aquest article és fer una aportació al debat obert gràcies a les manifestacions de la Barceloneta. Un model turístic es compon de dos elements, l’impacte sobre l’entorn (que és molt diferent en cada una de les seves tipologies: lleure, congressos, creuers, etc.) i el valor que crea i com es distribueix. Em referiré exclusivament a aquest segon element, i la meva tesi és que el nostre model turístic crea molt menys valor que el que creuen i ens volen fer creure polítics i acadèmics i que està tan mal distribuït que comporta l’empobriment de molts en benefici d’uns pocs. Això no significa que el turisme sigui perniciós, sinó que caldria gestionar-lo d’una manera molt diferent.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per entendre ràpidament la meva tesi, demano al lector que imagini un establiment turístic de caricatura. Es tracta d’un resort inclusiu especialitzat en turisme rus. Per tal que els clients se sentin com a casa, bona part del que hi consumeixen són productes russos, i el personal, que és remunerat poc per sobre del salari mínim interprofessional, és també rus.

Aquest establiment crea valor, i ho fa per un import que és aproximadament igual al benefici de l’empresari més els salaris del personal. De la major part d’aquest valor se n’apropien aquestes persones, mentre que la resta (de l’ordre del 15%) va a la societat en forma d’impostos directes i indirectes sufragats tant per l’un com pels altres. ¿Significa això que aquest establiment també està creant valor per a la resta de la societat? No. Com que afortunadament vivim en un país molt civilitzat, els treballadors, encara que siguin russos, tenen dret a la sanitat pública, i els seus fills a l’ensenyament públic. Per aquest motiu cada treballador, suposant que només tingui un familiar al seu càrrec, costa a la societat per aquells conceptes i d’altres de similars uns 4.000 €/any, una quantitat que quadruplica el que paga en impostos. Pel que fa a l’empresari, segurament paga més impostos que el que costa, però, a menys que el seu marge no sigui extraordinari, aquesta diferència no compensa el dèficit que generen els seus treballadors, de manera que l’establiment costa a la resta de la societat més que tots els impostos, directes i indirectes, que genera. Els polítics aplaudiran el nombre de turistes russos que s’hi hostatgen i la despesa que hi fan, l’empresari celebrarà els beneficis, però el cert és que al comú dels ciutadans la broma li costa cara.

Passem ara de la caricatura a la realitat. L’important de l'exemple no és ni la nacionalitat dels turistes, ni el seu nivell de vida ni què han vingut a fer. De fet, tampoc no és important si l’establiment és turístic, perquè la conclusió seria la mateixa si estiguéssim parlant d’una agència de servei domèstic. Els punts crucials són que els llocs de treball són poc remunerats i, en certa mesura, que són ocupats per estrangers.

¿Fins a quin punt s’ajusta a l’exemple el nostre model turístic? Les estadístiques corroboren el que ens diu l’observació casual: en molt, perquè les activitats turístiques paguen de mitjana molt poc als seus treballadors i perquè la major part del llocs de treball que han creat en el que va de segle han estat ocupats per estrangers. Dit d’una altra manera, els nostres empresaris turístics estan venent el seu producte massa barat perquè està subvencionat pels ciutadans, els quals pateixen la pressió que sobre els serveis públics exerceixen els seus treballadors (a més de la saturació i despersonalització dels espais ocasionades pels seus clients). Sentim dir que la Sagrada Família no està més saturada que Notre-Dame, però en aquest segon indret la creació de valor és més alta i la seva distribució molt millor perquè el salari mínim francès és el doble que l’espanyol (quan la renda per càpita francesa només és un 15% superior a la catalana).

La millor solució a la perversió descrita seria l’augment del salari mínim. Com que aquesta opció està fora de les competències autonòmiques, l’única alternativa és l’establiment d’un impost que compensi els costos socials; és a dir, d’una taxa turística molt més elevada que l’actual i que no es destini a la promoció del turisme ni a res per l’estil, sinó al finançament de l’estat del benestar.

En resum: el turisme, com altres activitats, crea valor per als que hi estan directament implicats però comporta perjudicis per a la col·lectivitat. Dues de les funcions dels impostos són fer que els preus reflecteixin tots els costos i redistribuir el valor creat per tal que tothom hi guanyi. Com que el nostre model turístic no fa aquestes correccions, els seus resultats deixen molt a desitjar.

stats