VISCA EL SISTEMA
Opinió 13/02/2012

Flors per a la cantant

i
Sebastià Alzamora
2 min

Una gran veu al servei d'un repertori de cançons mediocres, Whitney Houston ha mort suscitant una onada de compassió arreu del món. Feia anys que era de domini públic el seu naufragi personal, que combinava la politoxicomania, la ruïna econòmica, la inestabilitat mental i la permanent angoixa artística. Aquests ingredients, servits en vida de la cantant, despertaven l'interès morbós del personal i els comentaris entre condescendents i sarcàstics, però ara que s'ha produït la crònica de la seva mort llargament anunciada, resulta que a tots ens ha sabut greu. El més remarcable d'aquest condol és que, amb tota probabilitat, és força més sincer del que ens havíem imaginat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El cançoner de Whitney Houston es basava en una fusió de pronòstic reservat entre el pop més ensucrat, el soul sense ànima i els ritmes discotequers descafeïnats, que la situaven molt lluny de les grans dives que sempre va voler emular, com Dionne Warwick, la també recentment desapareguda Etha James i, per descomptat, la immensa Aretha Franklin. En contraposició a aquestes dames, el que oferia Houston tenia molt més a veure amb la banda sonora ideal per a les horripilants pel·lícules Disney dels anys vuitanta i noranta. El pitjor soul blanc; cantat, això sí, per una magnífica veu negra. La seva cançó més famosa, aquell I will always love you que banyava en caramel cadascuna de les escenes del film El guardaespatlles , mereix ser recordada com una de les balades més grinyolants de la música popular moderna, juntament amb My heart will go on de la seva competidora Céline Dion, que tanta gent ha escoltat en els seus pitjors malsons d'ençà que va veure en una pantalla o altra aquell curiós artefacte fílmic anomenat Titanic . Juntament amb Mariah Carey, Whitney Houston i Céline Dion varen formar durant una colla d'anys un triplet de reines de la música i la perruqueria de paper cuixé. Dinamita pura per als detractors de les farinetes musicals; muzak perfecte per als congressos del Partit Republicà. Després va venir el desastre: el matrimoni amb un ocellot com Bobby Brown, les drogues i les estades en clíniques de desintoxicació d'alt estànding, les entrades i sortides d'escena, l'espectacle de l'autodestrucció en públic. La noia de Newark que havia començat cantant gospel al cor infantil de l'església del seu barri i que havia acabat guanyant més premis de la indústria que Michael Jackson havia iniciat el camí de la immolació lenta i a tots ens va semblar una llàstima d'allò més correcta. El que resulta que no volíem, com ara s'ha vist, era que arribés a l'extrem certament alarmant de morir-se.

Ho ha fet en una suite d'un hotel de Beverly Hills, poques hores abans de participar a la gala dels premis Grammy en el que semblava un nou intent de rellançar la seva carrera. En aquests temps de mals averanys, la seva defunció ha fet venir a molta gent una gran nostàlgia de les llums de colors de les nits d'anys enrere i un desig no menys intens d'oferir flors a les dives que fracassaren.

stats