Frank Gehry, l’arquitecte de les formes orgàniques, ha tingut una manera força punkie de celebrar el seu premi Príncep d’Astúries: va declarar en roda de premsa que “el 98% de l’arquitectura actual és una pura merda” (textual) i a més li va aixecar el dit a un periodista que no va tenir cap altra ocurrència que preguntar-li si el que ell fa és “arquitectura-espectacle”. Frank Gehry en va tenir prou de fer un gest obscè per respondre a una pregunta tan rematadament ridícula.
No cal ser cap entès en arquitectura (jo no ho sóc, ni de bon tros) per entendre que Gehry és un gran arquitecte. Els grans arquitectes es detecten perquè els llocs on treballen són millors després de la seva intervenció. ¿Bilbao seria la mateixa ciutat si no s’hi pogués visitar el Museu Guggengeim? ¿No és la Casa Dansant un dels gran atractius de Praga, una ciutat que ja comptava amb mil torres, un rellotge d’autòmats i un cementiri jueu que la feien atractiva per ella mateixa? ¿Frank Gehry no la va embellir encara més? ¿No és una meravella l’edifici que Gehry va afegir al campus del MIT a Massachusetts? Ens hi posem com ens hi posem, estem en presència d’un grandíssim creador.
I va un paio i no té cap altra idea que preguntar-li a Frank Gehry si fa “arquitectura-espectacle”. Aleshores l’home (que té gairebé noranta anys) s’enfada, aixeca el dit i diu amb totes les lletres que el 98% de l’arquitectura que es fa ara és un excrement. És a dir, tota l’arquitectura del món descomptant la seva i la d’algun amic seu. La resta, a la tassa del vàter.
Molts segur que deuen pensar que l’actitud de Gehry és arrogant, la d’un artista que es pensa que no li poden dir res sense que s’emprenyi. I potser és així. El tema és que Frank Gehry (batejat, en realitat, amb el nom d’Ephraim Goldberg) no té la més mínima necessitat de rebre el premi Príncep d’Astúries. És justament a l’inrevés: és Gehry qui honora el premi en acceptar-lo i no ell qui s’ha de sentir honorat per rebre un guardó que òbviament mereix. Perquè hi ha premis que serveixen per condecorar els mèrits de les persones meritades (un Nobel, un Goncourt) i n’hi ha que serveixen merament per rentar la cara d’alguna institució decrèpita (un Príncep d’Astúries, un Cervantes).
A algú li deu semblar que l’actitud de Gehry en ser interpel·lat sobre el seu estil arquitectònic és displicent o fins i tot grollera. Potser sí. Però em permetran pensar que la Corona d’Espanya hauria de besar el fet que algú com Gehry accepti recollir un premi que dugui el nom d’alguna de les seves altes dignitats. Tal com estan les coses, i fins al punt d’escàndol que han arribat, qualsevol guardó concedit per la casa reial espanyola no té més valor que el que es pugui obtenir amb una escopeta de fira. Que Frank Gehry aixequi el dit, a la seva edat i amb el seu prestigi, a la roda de premsa del premi, era el mínim que podia passar. Frank Gehry, en definitiva, ha entès exactament en què consisteix la marca Espanya. El rei Felip li hauria d’enviar un carnet d’agraïment.
