“Quedem per dinar al Proximitat”, em diu el comunicador. I afegeix amb un somriure còmplice, murri, irònic i elevat: “És una cuina de quilòmetre zero. Sense tonteries ”. I figura que aquesta declaració d’intencions, a mi, “que m’agrada menjar”, m’ha d’acabar de convèncer.
Una cuina “sense tonteries”, en el llenguatge d’aquest comunicador, i també d’alguns crítics gastronòmics d’ara i dels editors de les revistes de cuina i dels autors de blogs sobre menjar (amb noms com Gastro o Cuinaris ) vol dir “una cuina sense escumes”. Una cuina sense “invents”. Una cuina, vaja, sense plats quadrats. Aquesta cuina que ells, ara, acaben de descobrir i que -ho diré a la seva manera- potencia els sabors oblidats de la cuina de l’àvia.
Però el cas és que a la cuina dels restaurants com el Proximitat (i entenguem el nom del restaurant com a simbòlic i del tot imaginari), si bé no hi ha escumes, ni invents, ni plats quadrats, hi pot haver les mateixes “tonteries” que a les altres. Els tomàquets diu que són de la Carmeta de cal Xandri de Sant Kevin de Vallfosca, sí, però tenen el mateix gust que si fossin del colmado de 24 hores ( slow food ) de la cantonada. L’amanida té flors del camp del Cisco de Vilavella d’Opencor, sí, adobades amb caca de vaca ecològica, sí, però hi trobes a faltar unes fulles d’enciam verdes i cruixents, coi, en lloc dels brots aquests de diversos colors comprats a l’engròs, tallats fa dies i acabats de rehidratar (que difícil que és menjar una amanida d’api, a les ciutats). Pel que fa al pa, diu que és de ca la Lolita de Santa Eulàlia del Polígon, sí, però te’l cobren a quatre euros (que és gairebé el preu del menú del bar del costat). I les croquetes? Estan fetes amb carn de vedella ecològica, sí, però són tan ridículament petites que només hi ha crosta i et surten tan cares que per quedar-te peixat hauries de pagar el compte entregant un maletí.
