El que va succeir amb l’Estatut de Catalunya és senzillament inacceptable. Una aliança de la dreta de tota la vida amb unes esquerres que no mereixen aquest nom ha causat un nou atropellament a la causa de la llibertat dels pobles, liderada a la península Ibèrica pel catalanisme. El catalanisme: un moviment d’arrel popular, capaç d’unir el bastaix amb el patró, l’oficinista amb l’empresari, els homes amb les dones, els nascuts aquí i els vinguts d’allí. Que Espanya no sàpiga ni vulgui escoltar el clam d’aquest poble per la seva identitat, per la seva llengua, la seva cultura i el seu paper irrenunciable entre els pobles d’Europa és un drama que es pot convertir en una tragèdia irreparable.
Sempre he tingut la mateix convicció, però, d’ençà que m’ho miro des de les no tan llunyanes terres egipcíaques, lloc de trànsit i de contacte de religions, creences, idiomes i sensibilitats, n’estic més convençut que mai: Espanya necessita emprendre la seva regeneració, que ja no es pot postergar més. I necessita fer-ho de la mà d’un país que pertany a Espanya però que no és Espanya: Catalunya. Només hi ha una manera d’obrir-se al món, i és començar per obrir-se a la pròpia diversitat interna. Només hi ha una manera d’anar cap endavant, que és fent neteja dels vells vicis totalitaris i negadors de la consciència dels ciutadans. Només pot tenir sentit la República si es basa en el principi de la llibertat ciutadana, que s’expressa mitjançant el vot. Aquesta guerra terrible que patim és la conseqüència d’uns governs que no varen voler entendre això.
